En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 29 d’abril de 2015

Gravetat

De ben petita
no vaig aprendre a fer
la tombarella.
Tampoc la vertical,
ni peus ni mans a terra.

24 comentaris:

  1. La vertical és molt difïcil... Jo tampoc la vaig aprendre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      el que no vaig aprendre és la tombarella enrere, però la mètrica no em permet afegir-ho. M'he entestat a fer-ne una tanka!
      Jo era un "bitxo raro", tothom sabia fer la vertical!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Jpmerch,
      tan greu que és l'únic que suspenia, la gimnàstica i la natació. La resta, notables i excel·lents.

      Elimina
    2. Jo suspenia l'ortografia, com hauràs sospitat en llegir el meu comentari.

      Elimina
  3. Vertical, tombarelles?
    Tampoc jo ho vaig aprendre,
    i en tinc seixanta-quatre.

    Pel que fa als peus a terra,
    sovint no hi toco encara:
    somiant sempre truites.

    Helena, formidable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      molt intel·lecte i molt poc cos, és el que sempre he estat. Veig que te m'assembles!

      Elimina
  4. Ja, ja.... Que aquell que sigui perfecte, llenci la primera pedra.

    ResponElimina
  5. Molt bona, Igor! La meva infantesa va ser molt feliç, però la gimnàstica n'era l'excepció que confirma la regla.

    ResponElimina
  6. Pos jo no faig el Pi, mai de la vida... pro soc igual de feliç. "Pas de probleme" ELENA

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel Àngel,
      vist en la distància, no, però vaig patir moltíssim per aquest tema!

      Elimina
    2. Jo també txiqueta, fins que vaig adquirir la condició d'exempt... que encara perdura. Mes ben igual .Si arribés a jugar ,fora en una altra lliga.

      Elimina
  7. Em fas reviure un petit trauma: el meu profe de gimnàstica -d'aquells de la falange- era un… bé, m'ho estalvio, la qüestió és que em va espantar tant que vaig ser incapaç de fer la vertical (o el pi) fins l'any següent, que vaig tenir un veritable profe de gimnàstica (ara Educació Física) que em va donar la confiança necessària per a fer-la. Ves per on el poder de la confiança en un mateix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. August,
      jo, amb molt d'esforç, vaig aconseguir de saltar el potro i tirar-me de cap. La vertical la feia a dins l'aigua. Anar en bicicleta em va costar dos anys, i nedar no sé pas quants.

      Elimina
    2. Enlloc està escrit que haguem de saber fer-ho tot, no? La felicitat no depèn d'això -o allò- sinó de… bé, ara no me'n recordo!

      Elimina
  8. Hi ha qui sabia fer la vertical i amb els anys ja no la sap fer: en paus

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      jo he oblidat de fer-la dins de l'aigua també. Tant que costa d'aprendre les coses! Tot el que puja baixa...

      Elimina
  9. Jo no l'he feta mai, però no em sap gens de greu.
    Tu les pots fer en un poema. Tens elasticitat poètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      doncs jo, fa anys, em veia incapaç de fer un poema, com de parlar en públic, i ara ho faig i m'agrada moltíssim. "No és impossible: no ho he fet encara".

      Elimina
  10. Potser una mica feixuga? No passa res, Helena, ningú és perfecta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      ningú és perfecte, però no se't perdona.

      Elimina
  11. He de confesar que yo tampoco sabía hacerla... Para "evitar" las clases de gimnasia obtenía un certificado médico donde alegando pies planos quedaba exento. Tenía una honda satisfacción cuando todos iban al patio y yo me quedaba solo en el aula leyendo poemas de Lorca o de Machado... https://blocdejavier.wordpress.com/2015/10/12/gravetat/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      jo no vaig voler mai que em declaressin exempta. Vaig patir molt, de fet és l'única infelicitat de la meva infantesa, pràcticament.

      Elimina