Xavier, m'he basat en el "Pren-t'ho amb filosofia" de Sèneca. Els dos últims versos són una expressió seva. "La vida continua exactament igual" encara que perdis una cama, indica. Si no la perds, el dia és més igual!
Vaig tenir una experiència fa anys, quan era farmacèutic en un poblet de Les Garrigues. Un cotxe va atropellar un nen de sis anys que va morir a la meva farmàcia mentre esperàvem l'ambulància. Al cap d'un any els pares van tenir un altre nen que vaig veure créixer, fent-me recordar continuament el germà atropellat... Però allò que em va impactar de veritat va ser la tristor del rostre de la mare que ja mai més va desaparéixer, encara veient com el seu segon fill s'anava fent gran.
És d'això que dius que tracta aquest llibre, Abel. És duríssim el que expliques. Les mares solen reflectir al rostre el sofriment més que ningú. Jo abans duia el sofriment al rostre també, per una altra raó, i això no feia precisament que els altres m'estimessin.
En aquesta semblança i diferencia anem trepitxant la terra fen n'eixer flors a cada intant. Un primer pas de molts per pasar a l'altre riba i sentir Alabança Eterna.
Estic amb en Jaume, segons les dimensions de les runes... la vida continua, indiferent a nosaltres, però per nosaltres mai més res no serà igual... ni nosaltres mateixos som els mateixos.
Camí de l'etern exili, el dur camí irreversible que sempre ens empeny i al qual voldria aturar-me un moment per pensar; però amb la càrrega a l'esquena quin altre remei sinó caminar, caminar, caminar...
He conegut aquesta biblioteca i les seves circumstàncies. El crim contra les paraules només s'ha ha anat guarint llepant les ferides amb els llibres que conserva la memòria de la bona gent.
La vida continua, cert, però moltes vegades ja no es pot percebre igual que abans d'haver patit una ensulsiada greu.Per més que m'acaroni el sol, si ja sóc una ruïna, segurament que no recobraré mai l'esplendor passada. Riba valorava la puresa de la ruïna, rica del que havia donat; però segur que molts cops ja en tiraríem un bon tros a l'olla.Pots fer més o menys el cor fort, i anar fent la viu-viu, però hi ha coses que no seran mai iguals. El poema, molt bo.
La vida continua, cert, però moltes vegades ja no es pot percebre igual que abans d'haver patit una ensulsiada greu.Per més que m'acaroni el sol, si ja sóc una ruïna, segurament que no recobraré mai l'esplendor passada. Riba valorava la puresa de la ruïna, rica del que havia donat; però segur que molts cops ja en tiraríem un bon tros a l'olla.Pots fer més o menys el cor fort, i anar fent la viu-viu, però hi ha coses que no seran mai iguals. El poema, molt bo.
El dia torna a sortir però segons la dimensió de les runes ja mai és el mateix.
ResponEliminaJaume,
Eliminatots els dies s'assemblen i són diferents alhora.
Sí... igual igual em sembla que no, i millor així...
ResponEliminaGemma,
Eliminasi tot es repetís fins a l'eternitat no sé què faríem.
Estic d'acord amb el que exposen els teus versos Helena, però parafrasejant George Orwell: "Hi ha dies més iguals que altres"
ResponEliminaXavier,
Eliminam'he basat en el "Pren-t'ho amb filosofia" de Sèneca. Els dos últims versos són una expressió seva. "La vida continua exactament igual" encara que perdis una cama, indica. Si no la perds, el dia és més igual!
El sol surt cada dia, la vida continua. Tot és igual i alhora tot canvia.
ResponEliminaGlòria,
Eliminaexactament és així.
L'etern retorn del mateix, Excelsa?
ResponEliminaNo, Abel, em refereixo a que la vida continua malgrat el sofriment. M'acabo de llegir un llibre, Els secrets de Clifftops, que parla d'això.
EliminaVaig tenir una experiència fa anys, quan era farmacèutic en un poblet de Les Garrigues. Un cotxe va atropellar un nen de sis anys que va morir a la meva farmàcia mentre esperàvem l'ambulància. Al cap d'un any els pares van tenir un altre nen que vaig veure créixer, fent-me recordar continuament el germà atropellat... Però allò que em va impactar de veritat va ser la tristor del rostre de la mare que ja mai més va desaparéixer, encara veient com el seu segon fill s'anava fent gran.
EliminaÉs d'això que dius que tracta aquest llibre, Abel. És duríssim el que expliques. Les mares solen reflectir al rostre el sofriment més que ningú.
EliminaJo abans duia el sofriment al rostre també, per una altra raó, i això no feia precisament que els altres m'estimessin.
En aquesta semblança i diferencia anem trepitxant la terra fen n'eixer flors a cada intant.
ResponEliminaUn primer pas de molts per pasar a l'altre riba i sentir Alabança Eterna.
Una Abraçada.
Gràcies.
Olga i Carles,
Eliminafem créixer flors malgrat les coses dolentes de la vida, sí.
Estic amb en Jaume, segons les dimensions de les runes... la vida continua, indiferent a nosaltres, però per nosaltres mai més res no serà igual... ni nosaltres mateixos som els mateixos.
ResponEliminaCarme,
Eliminad'acord amb tu. A vegades la diferència és enorme.
I tant, i tant. I em sorprèn i no saps la de milions de vegades que he tingut aquest pensament. Així que només ens queda seguir endavant.
ResponEliminaSalut.
Igor,
Elimina"només ens queda seguir endavant", a tots.
Camí de l'etern exili,
ResponEliminael dur camí irreversible que sempre ens empeny
i al qual voldria aturar-me un moment
per pensar;
però amb la càrrega a l'esquena
quin altre remei sinó
caminar, caminar, caminar...
Abel,
Eliminabons versos.
Últimament els dies sembla que siguin tots repetits. Avui el començo amb un poema teu i això ja és un petit gran canvi. Bon dia!
ResponEliminaSílvia,
Eliminaes troben a faltar els teus comentaris! Però felicitats per la feina.
He conegut aquesta biblioteca i les seves circumstàncies. El crim contra les paraules només s'ha ha anat guarint llepant les ferides amb els llibres que conserva la memòria de la bona gent.
ResponEliminaLa vida continua, cert, però moltes vegades ja no es pot percebre igual que abans d'haver patit una ensulsiada greu.Per més que m'acaroni el sol, si ja sóc una ruïna, segurament que no recobraré mai l'esplendor passada. Riba valorava la puresa de la ruïna, rica del que havia donat; però segur que molts cops ja en tiraríem un bon tros a l'olla.Pots fer més o menys el cor fort, i anar fent la viu-viu, però hi ha coses que no seran mai iguals. El poema, molt bo.
ResponEliminaLa vida continua, cert, però moltes vegades ja no es pot percebre igual que abans d'haver patit una ensulsiada greu.Per més que m'acaroni el sol, si ja sóc una ruïna, segurament que no recobraré mai l'esplendor passada. Riba valorava la puresa de la ruïna, rica del que havia donat; però segur que molts cops ja en tiraríem un bon tros a l'olla.Pots fer més o menys el cor fort, i anar fent la viu-viu, però hi ha coses que no seran mai iguals. El poema, molt bo.
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaEls dos darrers versos són el resum de la filosofia de Sèneca, el "pren-t'ho amb filosofia".