"Saben emmirallar-se" Em fas somriure. Ens sembla que ho intentem cada dia i en realitat són elles, que en saben, oi? M'agrada pensar-ho així. Potser ens utilitzen només perquè les arrenglerem com elles volen. ;)
Precisament ahir amb el Sergi Montagut parlava d'aquest tema, de com l'art pot amanir una mica i molt i en molts casos una literatura fins fer-la més humana, i no és la humanitat el que sempre busquem els poetes? És el saber que podem arribar a escoltar a qui ens llegeix i a l'inrevés, i l'art, un quadre o una fotografia i darrerament un vídeo pot donar-nos una aproximació més perfecta a allò que volem dir, als sentiments que d'altra manera quedarien en nosaltres i finalment se'ns podririen per no poder-los soltar i que algú ens diga: _Mira! jo també he sentit això. Així que l'art, com aquests llavis tan ben pintats ens poden dur a l'amor, que no és més que l'escolta, uns escolten parlant, uns altres parlen sense escoltar, altres callen i deixen que l'altre els escolte, la vida és molt llarga, llarguíssima, eterna, i en l'escolta podem tenir l'esperança en la felicitat que és la mateixa felicitat.
Bona imatge, la que has trobat: hipnòtica. Reflexió: ¿menteixen els miralls? ¿Menteixen les paraules? Penso que els primers distorsionen. I que les segones enganyen.
Hipnòtica, molt ben trobat, Olga! Depèn de per on t'ho miris, les paraules de la literatura són l'única veritat, o el que "ningú es pren seriosament". I les imatges de l'art, molt més reals que la realitat al capdavall.
"Saben emmirallar-se" Em fas somriure. Ens sembla que ho intentem cada dia i en realitat són elles, que en saben, oi? M'agrada pensar-ho així. Potser ens utilitzen només perquè les arrenglerem com elles volen. ;)
ResponEliminaEn qualsevol cas les teves s'emmirallen molt bé!
Carme,
Eliminasí, crec que quan una imatge s'emmiralla amb una altra és com quan trobes una metàfora, igual de màgic.
Les paraules i les imatges fan una molt bona parella, és cert. En aquesta imatge es reflecteix perfectament el doble talent del teu poema.
ResponEliminaSílvia,
Eliminales paraules i les imatges, com la lluna i el sol.
Guau! la tanka tanca molt be i la imatge la remata .Tocat i enfonsat !!
ResponEliminaMiquel Àngel,
Eliminaquina il·lusió que t'agradi! La veritat és que se salva pel final, com sol passar, per l'end weight.
Precisament ahir amb el Sergi Montagut parlava d'aquest tema, de com l'art pot amanir una mica i molt i en molts casos una literatura fins fer-la més humana, i no és la humanitat el que sempre busquem els poetes? És el saber que podem arribar a escoltar a qui ens llegeix i a l'inrevés, i l'art, un quadre o una fotografia i darrerament un vídeo pot donar-nos una aproximació més perfecta a allò que volem dir, als sentiments que d'altra manera quedarien en nosaltres i finalment se'ns podririen per no poder-los soltar i que algú ens diga: _Mira! jo també he sentit això.
ResponEliminaAixí que l'art, com aquests llavis tan ben pintats ens poden dur a l'amor, que no és més que l'escolta, uns escolten parlant, uns altres parlen sense escoltar, altres callen i deixen que l'altre els escolte, la vida és molt llarga, llarguíssima, eterna, i en l'escolta podem tenir l'esperança en la felicitat que és la mateixa felicitat.
Vicent
Tu sí que tens doble talent, i triple, Vicent!
EliminaAixò darrer que dius ho deia Vicenç Villatoro a La ciutat del fum: la felicitat és en l'expectativa.
Bona imatge, la que has trobat: hipnòtica.
ResponEliminaReflexió: ¿menteixen els miralls?
¿Menteixen les paraules?
Penso que els primers distorsionen. I que les segones enganyen.
Hipnòtica, molt ben trobat, Olga!
ResponEliminaDepèn de per on t'ho miris, les paraules de la literatura són l'única veritat, o el que "ningú es pren seriosament". I les imatges de l'art, molt més reals que la realitat al capdavall.