La casa on passava
els estius de la infantesa,
ara és buida,
l'estem apariant.
Avui hem encès una llar de foc
del que no n'és pas cap, de llar.
També tots els llibres
llegits des de petita
entre aquestes parets,
ara sembla que no viuen
enlloc més que entremesclats
en la meva vena quotidiana.
Em fas pensar en la casa dels meus pares. Ara ja fa anys que no hi són i no hi viu ningú. Hi anem de vegades a passar poquets dies. La sensació és aquesta que dius: tot és diferent, fins i tot els llibres. Sort del que duem a dins, d'ells, de caliu de la llar, dels llibres...
ResponEliminaCarme,
Eliminaés la casa dels avis. Ens l'hem de vendre, tot i els records que en tenim.
Quina llàstima, haver-la de vendre! Així d'entrada és el primer que em ve al cap... però si penso en la nostra, i a vegades ens hem plantejat de vendre-la, penso que quan la casa ja ha perdut el "caliu" tampoc importaria tant. Espero que tingueu sort i que res no us faci massa mal.
EliminaCarme,
Eliminade moment no ens la venem, no es ven res. El meu pare hi va a escriure en més silenci que no troba a casa.
És trist quan passa això, fa uns anys ho vaig viure amb el pis del meu avi. Hi havia tots els meus records de petita, alguns me'ls vaig endur però d'altres no els vaig poder guardar enlloc més que en la memòria. De vegades tinc por que no se'n vagin i els escric. M'agrada molt quan dius: "ara sembla que no viuen / enlloc més que entremesclats /en la meva vena quotidiana", és l'obra bona del passat, que ets tu (que diria Ferrater).
ResponEliminaAra llegeixo tan poc i abans llegia tant... Almenys, com que eren bones lectures m'han deixat un gran pòsit. Diu Maurois que no cal estar familiaritzat amb més de quatre autors.
EliminaJo també en certa manera me n'he hagut de desprendre de moltes de les coses que estimava o he hi he fet un canvi, jo vivia en una xicoteta planta baixa en la que tenia un munt de llibres, quan la família ens vam translladar a una altra casa, la que ara ocupe amb la meua dona, vaig portar-me tots els meus llibres i vaig deixar la casa paterna, que jo tant estimava, de fet quan hi passe que la veig i me n'alegre de que encara estiga en peu, és part de la meua història, però després de la casa que ara estic vam passar la família a una altra i va ser en casar-me que vaig tornar a la segona, i ací vaig deixar tots els meus llibres a la casa en que ara viuen el meu germà i ma mare, però m'he portat els llibres de filosofia, lingüística i psicologia, que em fan sentir que encara la biblioteca que jo vaig afaiçonar està en peu i en el meu cap o com tu dius en la meua vena quotidiana, perquè tot el que vaig llegir em va fer com sóc, junt als meus pares, família, dona, amics, professors, res no es perd mai, tot resta en un racó tot i que recòndit del nostre cervell o jo millor diria de la nostra ànima.
ResponEliminaUna abraçada carinyosa
Vicent
Jo guardo massa coses, Vicent, no llençaria res, sóc desordenada. Però el que retens a vegades no té importància, i el que llences sí. A vegades la casualitat fa que coincideixin, és la poesia.
Elimina¿Buida com la mateixa infantesa? ¿Què hi ha on abans era l'infant? És que l'infant te'l vas emportar amb tu i habita les cases on siguis.
ResponEliminaOlga,
Eliminala infantesa és buida? No ho crec. La vellesa tampoc ho és gens!
Em recorda les cases buides de Margarit,
ResponEliminales que ja només s'omplen de records.
M'ha sortit molt Margarit, és veritat! M'agrada de tenir alguna cosa per recordar, no tothom pot dir el mateix, ho sento, hi ha diferències en aquest món.
Elimina