En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 25 de gener del 2013

Determinisme

Tots els estels
que mai has trobat, són
voltats de nit.
A repèl, tota joia
que hagis pogut tenir.

20 comentaris:

  1. La joia passada no s'avé amb els estels voltats de nit del present. Dur, però intens. M'agrada molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      m'interpretes més enllà del que jo dic, però val molt el que dius!

      Elimina
  2. Potser estan voltats de nit o de llum, tant com nosaltres els volguem veure, eixa és la eixida al determinisme, i és que tot, Tot és com nosaltres volem que siga, sempre amb el determinisme de que l'acte sexual no existeix, de que hi ha una falta en el llenguatge que posa els límits, digues-li matèria, digues-li dimoni, digues-li yin, o imperatius paterns o materns o déus, ara, la comuniciació final la tindrem sempre, la veritat final, al final del camí, com la vella lluerna que ens guiarà. La visió determinista va bé però sempre l'Home se n'adona que ha d'anar una mica més enllà, perquè quan coneix una cosa, un límit, sempre hi ha un allà, més lluny i per això sempre hi serà l'espiritualitat, Jung deia que en el desconeixement de la màquina finita i perfecta que era el cosmos estava l'espiritualitat, però els teòlegs i Lacan, i dir-te que el seu germà ho era de teòleg, diu que sempre hi ha, ha hagut i hi haurà una cosa ignota, màgica, digues-li si vols divina. Tot i que l'ésser humà en formar la seua masculinitat ideològica que no sexual necessita posar límits, determinar d'una manera determinista la realitat que l'envolta i posar i crear lleis, però no oblidem que les lleis es conformen amb la seua excepció.

    Una abraçada ben feliç i eterna des de València

    Vicent

    ResponElimina
  3. "però no oblidem que les lleis es conformen amb la seua excepció", sí, l'excepció que confirma la regla!

    ResponElimina
  4. Clar, això volia dir-te, que els primers científics ho sabien, que l'excepció confirmava la regla, i sabien, encara la filosofia tenia el valor que hui no té, que la regla no és "certa".
    I en l'anar i venir entre veritats i mentides és on habitem, per això i mai no t'he parlat ni he parlat, ni parlaré de la meua experiència en Déu i en les coses inexplicables, per això la realitat, regles incloses es resumeixen en dos símbols: ¿?
    I no te n'oblides que eixa és la gran pregunta, el gran misteri que fa que se seguisca caminant, trobant veritats coixes que es crossen en la següent i així eternament, tant en filosofia com en el determinisme de la ciència, eixa és la grandesa que dóna encara en aquests moments de ciència-capitalisme a la poesia, sí, sé que hi ha bojos per freds que volen anorrear-la, però l'esperit humà sempre donarà Sòcrates, Crists, o Prometeus que ens donen a nosaltres els homes calents la paraula que els freds volen anorrear-nos, callar-nos, i finalment si no hi existiren aquestos matar-nos, i el que es pitjor acabant amb tot.
    La realitat és un equilibri entre els assassins i els suïcides, i en eixe equilibri és on habitem, un equilibri que proporciona la vida, la poesia, la ciència, la cultura, Déu i el dimoni.

    En fi, que clar, que hi ha d'haver de tot tipus d'homes, els deterministes i els teòlegs, i els filòsofs que ho expliquen i expliquen el Tot i el que no és el tot i en eixe dircurs de l'analista és en el que cal estar més a sovint si volem enterar-nos de què és la realitat o de les preguntes que ens fem, o es fa cada home de la terra i que no se'ns podrisquen al damunt, però hi ha qui no arriba a estar mai, parle dels científics, però afortunadament estem tu i jo, els poetes i escriptors per a fer de contrapés, doncs quan un pren el poder, el poder d'una idea per exemple, tendeix a agranar o a escombrar l'altre fins la seua destrucció, i nosaltres també ho faríem si aquest discurs fóra irrespondible.

    No sé, en poques línies t'he contestat a què és el discurs de l'analista, espere que no siga gaire enrevessat tot el rotllo, he, he, he...

    Una abraçada ben valenciana

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el que dius, Vicent.
      Una abraçada ben dels Països Catalans!

      Elimina
    2. Si més no culturals, que ací encara hi perviuen, sobretot per als sectors més cultivats, tot i que una certa idea de l'Espanya central va envaint-nos cada volta més, en l'ús de la llengua.

      Una abraçada ben catalano-valenciana

      Vicent

      Elimina
  5. Dylan deia: darrera de cada cosa bonica hi ha alguna mena de dolor.
    Estàs en forma. Un petó guapíssima

    ResponElimina
  6. Estic d'acord amb Dylan i amb tu, Enric!

    ResponElimina
  7. Algun dia es farà de dia i es veuran aquests estels que ara no es veuen.

    ResponElimina
  8. Et segueixo barrejant les idees de la teva tanka:

    Tota la joia
    confosa dins la nit,
    reneix de dia.
    Cada estel al seu lloc,
    si sabem on trobar-los.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, et segueixo a tu:

      Tota la joia
      invisible de dia,
      reneix de nit.
      En el contrast sabem
      on trobar cada estel.

      Elimina
    2. No sé si ho has escrit tu Helena, però també em sembla genial, les nits ens diuen el que pot arribar a Ser amb majúscules el dia, un miracle simplement i planera.

      Vicent

      Elimina
    3. Sí que ho he escrit jo, Vicent! Moltes gràcies per l'elogi. És curiós on ens poden dur els "reversos".

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...