En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 31 de maig del 2015

Redundància

Els meus poemes
se segueixen
els uns als altres
en sentit
com els vagons
d'un tren segueixen
la locomotora,
o una pàgina una altra
dins d'un llibre.
Els autors sempre
escrivim sobre el mateix,
diuen, però sempre diferent.
Aquesta és l'autèntica
gràcia dels llocs buits
en poesia.

11 comentaris:

  1. Com vagons d'un tren... Em sembla una imatge molt maca. Darrere la locomotora que marca el camí i sempre tots en la mateixa direcció. No sé si pot ser de cap altra manera. Però en tot cas amb aquesta m'hi identifico.

    ResponElimina
  2. La locomotora es carrega de sentiments, de vivències, i a vegades, també amb carbó.

    ResponElimina
  3. Mai se m'hagues ocorregut aquesta comparança del tren, i és molt bona!
    Bon poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria,
      les comparacions també són vagons que van arribant darrere la locomotora.

      Elimina
  4. En el tren...mirar i veure el paissatge per la finestra i descriure la llum del cel sobre la tierra.

    ResponElimina
  5. M'apunto la "gràcia dels llocs buits". Gran veritat. És com els silencis en la música, que també se senten, i compten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      els llocs buits són els que s'han d'interpretar, els més importants en un text.

      Elimina
  6. M'apunto la "gràcia dels llocs buits". Gran veritat. És com els silencis en la música, que també se senten, i compten.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...