Però ho és per a algunes persones, Helena. Prou que ho saben els psicòlegs que quan una persona tem la bellesa de la primavera és perquè acostuma a patir una depressió important... No és el meu cas actualment, però sí que anys enrere vaig conèixer el pa que s'hi dóna...
La mer, la mer, toujours recommencée! També la mar és sempre igual i sempre diferent. Com l’albada i les postes de sol, i com la vida. La història, diuen, és cíclica, i als que tenim una certa edat de vegades ens sorprèn un record d’infantesa que crèiem mort i enterrat, però torna. Rosebud, el jardí dels cinc arbres, el paradís perdut de la infantesa? El que és cruel és la consciencia de la caducitat. Abril, el mes més cruel? Per què? Potser perquè ens posa a la boca una mel que sabem que no pot durar gaire… El fred acabarà vencent la calor. Però mentrestant, lluitem, sí, i siguem empàtics els uns amb els altres, i fins i tot amb l’adversari que sabem que acabarà guanyant. Gràcies, Helena, pels teus versos, que sempre em fan reflexionar —sovint potser sobre aspectes ben diferents dels que et movien a escriure, però és igual: aquesta és la màgia de la poesia.
Adoro la primavera, per a mi és la estació més bonica del any. No obstant això la temo, em crea un desassosseg que no sé a que atribuir. Serà pel que tu dius al poema?
Més lluites al mes de les lluites.
ResponEliminaEl mes de les primaveres lliures, Xavier.
EliminaEntenc el teu miratge d'empatia. De vegades la primavera sembla feta a tall d'escarni...
ResponEliminaUna abraçada!
Galionar,
Eliminano hauria de ser pas així.
Però ho és per a algunes persones, Helena. Prou que ho saben els psicòlegs que quan una persona tem la bellesa de la primavera és perquè acostuma a patir una depressió important... No és el meu cas actualment, però sí que anys enrere vaig conèixer el pa que s'hi dóna...
EliminaGalionar,
EliminaJo també abans em deprimia amb la primavera, ara, per sort, ja no. Però no l'associo pas amb la felicitat absoluta.
Sempre hi ha coses noves a veure... En tota la vida no ens podem acabar la primavera, per això ens sorprèn sempre.
ResponEliminaM'agrada molt aquest començament del poema. Expressa alguna cosa molt important de mi.
La primavera, Carme, és com la Toscana, el millor paisatge del món.
EliminaI sempre et sorprèn i meravella.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa mer, la mer, toujours recommencée! També la mar és sempre igual i sempre diferent. Com l’albada i les postes de sol, i com la vida. La història, diuen, és cíclica, i als que tenim una certa edat de vegades ens sorprèn un record d’infantesa que crèiem mort i enterrat, però torna. Rosebud, el jardí dels cinc arbres, el paradís perdut de la infantesa? El que és cruel és la consciencia de la caducitat. Abril, el mes més cruel? Per què? Potser perquè ens posa a la boca una mel que sabem que no pot durar gaire… El fred acabarà vencent la calor. Però mentrestant, lluitem, sí, i siguem empàtics els uns amb els altres, i fins i tot amb l’adversari que sabem que acabarà guanyant. Gràcies, Helena, pels teus versos, que sempre em fan reflexionar —sovint potser sobre aspectes ben diferents dels que et movien a escriure, però és igual: aquesta és la màgia de la poesia.
ResponEliminaRamon,
Eliminam'agrada de desvetllar comentaris tan encertats en tu amb els meus poemes.
Adoro la primavera, per a mi és la estació més bonica del any. No obstant això la temo, em crea un desassosseg que no sé a que atribuir. Serà pel que tu dius al poema?
ResponEliminaGlòria,
ResponEliminaés que la primavera no és gens assossegada, és en moviment constant fins a l'arribada de l'estiu definitiu.
Poema que hauria encaixat com un guant en la jam d'abril! -o l'hauria coronat com una cirereta perfecta!-
ResponEliminaEduard,
Eliminaper l'any que ve si repetiu!
Poema que hauria encaixat com un guant en la jam d'abril! -o l'hauria coronat com una cirereta perfecta!-
ResponElimina