Els meus poemes
se segueixen
els uns als altres
en sentit
com els vagons
d'un tren segueixen
la locomotora,
o una pàgina una altra
dins d'un llibre.
Els autors sempre
escrivim sobre el mateix,
diuen, però sempre diferent.
Aquesta és l'autèntica
gràcia dels llocs buits
en poesia.
Com vagons d'un tren... Em sembla una imatge molt maca. Darrere la locomotora que marca el camí i sempre tots en la mateixa direcció. No sé si pot ser de cap altra manera. Però en tot cas amb aquesta m'hi identifico.
ResponEliminaCarme,
Eliminaels meus vagons són molt tossuts endavant!
La locomotora es carrega de sentiments, de vivències, i a vegades, també amb carbó.
ResponEliminaXavier,
Eliminala locomotora per a mi és la infantesa.
Mai se m'hagues ocorregut aquesta comparança del tren, i és molt bona!
ResponEliminaBon poema.
Glòria,
Eliminales comparacions també són vagons que van arribant darrere la locomotora.
En el tren...mirar i veure el paissatge per la finestra i descriure la llum del cel sobre la tierra.
ResponEliminaOlga i Carles,
Eliminaa mi em sol inspirar d'anar en tren.
M'apunto la "gràcia dels llocs buits". Gran veritat. És com els silencis en la música, que també se senten, i compten.
ResponEliminaRamon,
Eliminaels llocs buits són els que s'han d'interpretar, els més importants en un text.
M'apunto la "gràcia dels llocs buits". Gran veritat. És com els silencis en la música, que també se senten, i compten.
ResponElimina