De fet quan una persona, una mirada de nen, una persona sent i s'expressa amb tota la seua eloqüència i sinceritat arriba a ser com tu dius, no una mirada de lascívia sinó un riu que no gosa passar, com el vent que crea més vent, i és segons el caire del vent que fem que creem l'altre vent que hi segueix. Això ho fa la poesia i gràcies a ella es pot materialitzar el sentiment humà, perquè la poesia és l'única eina que ens pot portar en una futura societat a la veritat, la intenció, que els més valents la fan positiva.
Després del comentari del Vicent no sé gaire que dir. Només puc afegir o tornar a dir que la puresa de la poesia és la mateixa que la mirada d'un nen, perquè és sincera i essencial. L'últim vers el trobo genial!
L'aire també és habitat i trasllada immensitat de pensaments, desigs, fantasies, com al teu poema. Ahir, a la biblioteca pública, com que havien llegit i comentàvem "La inundació", em van dir que era casa meva. Cert, perquè som jo i els llibres, en una simbiosi. Llàstima de tants llibres com destrueixen, i ara no ens volen donar si no és pagant.
Quan el poema mira amb innocència la realitat, la dota de la força recreadora de l'infant. Curiosament, quan som infants, és a dir, tot nosaltres fets desig de conèixer, tot fet set d'experimentar, tot plaer de comprendre, tenim una potència creativa especial. La maduresa ens proporcionarà la forma i l'habilitat per comunicar, però sense la capacitat de ser autènticament personals, el nsotre missatge serà buit, i perquè sigui autèntic hem hagut de pair a rajaploma la realitat. I si ho som, si som creatius, enllaçarem el nostre discurs al de tota la poesia que ens ve i que ens envolta: riu en perpetu moviment, aigua o vent (que bonica la teva definició!), la nostra Història és un cor de veus lineals enllaçant-se en una seqüència que encara no ha cessat des que la primera música va sorgir del primer home (la primera dona, més aviat).
La poesia i la música sempre van de costat en Margarit, tal i com també tu ho expliques, Eduard. Em fa il·lusió que t'arribi la meva definició o metàfora.
De fet quan una persona, una mirada de nen, una persona sent i s'expressa amb tota la seua eloqüència i sinceritat arriba a ser com tu dius, no una mirada de lascívia sinó un riu que no gosa passar, com el vent que crea més vent, i és segons el caire del vent que fem que creem l'altre vent que hi segueix. Això ho fa la poesia i gràcies a ella es pot materialitzar el sentiment humà, perquè la poesia és l'única eina que ens pot portar en una futura societat a la veritat, la intenció, que els més valents la fan positiva.
ResponEliminaUna abraçada russafenca-valenciana
Vicent
Ho encertes plenament, Vicent!
ResponEliminaDesprés del comentari del Vicent no sé gaire que dir. Només puc afegir o tornar a dir que la puresa de la poesia és la mateixa que la mirada d'un nen, perquè és sincera i essencial. L'últim vers el trobo genial!
ResponEliminaSílvia,
Eliminatu també ets vent que crea més vent!
Aquest esguard de nen jo l'he viscut, no se m'oblida.
L'aire també és habitat i trasllada immensitat de pensaments, desigs, fantasies, com al teu poema.
ResponEliminaAhir, a la biblioteca pública, com que havien llegit i comentàvem "La inundació", em van dir que era casa meva. Cert, perquè som jo i els llibres, en una simbiosi. Llàstima de tants llibres com destrueixen, i ara no ens volen donar si no és pagant.
Oi tant que és casa teva, Olga! Gràcies per l'elogi.
EliminaQuan el poema mira amb innocència la realitat, la dota de la força recreadora de l'infant. Curiosament, quan som infants, és a dir, tot nosaltres fets desig de conèixer, tot fet set d'experimentar, tot plaer de comprendre, tenim una potència creativa especial. La maduresa ens proporcionarà la forma i l'habilitat per comunicar, però sense la capacitat de ser autènticament personals, el nsotre missatge serà buit, i perquè sigui autèntic hem hagut de pair a rajaploma la realitat. I si ho som, si som creatius, enllaçarem el nostre discurs al de tota la poesia que ens ve i que ens envolta: riu en perpetu moviment, aigua o vent (que bonica la teva definició!), la nostra Història és un cor de veus lineals enllaçant-se en una seqüència que encara no ha cessat des que la primera música va sorgir del primer home (la primera dona, més aviat).
ResponEliminaLa poesia i la música sempre van de costat en Margarit, tal i com també tu ho expliques, Eduard. Em fa il·lusió que t'arribi la meva definició o metàfora.
EliminaUf després del que ja tothom ha comentat em trobe outside, sense paraules!!!
ResponEliminaJoana,
Eliminaperò si tu ets inexhaurible!
I aquí és on em quedo,
ResponEliminaamb allò que vull
que creguis.
No és que no passi.
Sóc la tornada
d´un desig que
no et convé.
Em recorda el poema que has penjat a l'altra entrada! Els autors escriuen sempre la mateixa obra, diuen.
Elimina