En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 9 de novembre de 2012

2.0

Un llibre obert,
una boca badada
que parla amb tu.

17 comentaris:

  1. Un full en blanc
    la inspiració convida,
    a fer poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un full en blanc, com un llibre obert, sol convidar la inspiració. Molt maco el poema, Imma!

      Elimina
  2. Diuen que davant un llibre, a vegades li voldries dir alguna cosa a l'autor, però només topes amb la paret del que és escrit. Malgrat tot, quan interpretes estàs fent una mena d'interacció amb l'obra, crec. La web 2.0 és un gran invent, per cert!

    ResponElimina
  3. I tu amb ell (el llibre) quan li dius: "¡quina raó que tens...!"
    OX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, m'agrada de trobar passatges inoblidables de tanta raó que tenen.

      Elimina
  4. Quan jo era jove vaig començar a parlar amb els llibres com amb Déu, però a l'inrevés, ells parlaven, jo callava i hi feia els meus diàlegs personals, en vaig aprendre molt, però el que em va fer ordenar tot allò llegit, m'hauré llegit la meua biblioteca paterna amb més de quatre mil llibres, mon pare tenia els estudis d'enginyer químic, i menys els llibres de la matèria i els seus personals n'he parlat amb molts d'ells que m'han donat una tendència clàssica degut a l'edat en que jo la vaig seguir, farà més de quatre anys que no llegisc cap llibre, o no, en quatre anys he llegit un grapadet comptats amb els dits de la mà i és que m'havia arribat l'hora de donar, jo havia rebut, i també m'havia arribat l'hora de fer el meu discurs, ordenat per l'anàlisi.
    Així que no m'apenedisc de res del que he viscut i llegit i jo sé que vindran temps molt roïns, de ben segur, però fins la implacabilitat de la mort, que em dirà: _Xic, vine sense pamplines. I segurament amb veu queda i fosca, estaré esperant-la vivint la joia d'haver nascut i haver pogut llegir, i això passa per poder haver viscut a un país on l'educació encara es de franc i es pot menjar i tenir les necessitats bàsiques i supèrflues al meu abast.
    Però me'n recorde de la solitud que em va fer aprendre, i el patiment el recorde amb joia, la de qui comprén la Història, i va ser gràcies als llibres i a cada persona que m'he trobat a la meua vida.
    I açò no és un comiat sinó una nano-biografia de la meua vida lectora.

    Vicent

    ResponElimina
  5. Tres mil i pico, normalment de literatura alemanya, francesa, castellana, catalana, dels països de l'Est, dels països àrabs, literatura anglesa, assaig de psicologia, de filosofia, de lingüística, etc. Els tenia catalogats a casa del meu germà i a casa paterna, i de tant en tant li posava rétols, els tenia per matèries, jo primerament vaig començar com diu Lacan a menjar llibres o com el protagonista de La nàusea, amic de Roquentin que es llegia la biblioteca de l'a a la z, i després ja vaig escollir a poc a poc, i vaig anar fent-me la meua pròpia, hui els he deixat a ca'l meu germà i només he omplert una llibreria amb els de filosofia i psicologia, que són els que el meu germà no els tenia gran estima.
    Però ja et dic, cal desfer-se'n o saber-ne deferse'n de les coses que no podem mantenir, jo vaig patir una malaltia el dia en que vaig deixar els meus llibres, i el dia en que vaig pagar la segona etapa del meu anàlisi, que va començar privadament i va seguir a la seguretat social, i el vaig pagar amb els meus escrits, però m'hi vaig desfer del llapis electrònic i del que havia escrit en paper.
    Va ser una presa de responsabilitat, ja et contaré, que hi ha més coses i no és que fora una gran literatura la meua, però per a mi, com un fill lleig per sa mare, era la meua vida, la meua història. Jo en certa manera voldria arribar a ser volent-ho, com mon pare que tenia la carrera de químic i quan algú li deia: _Sento, tu és que ets químic... Ell responia: _No, jo sóc còmic.
    Era un tio genial, i encara l'estime, per a mi viu en mi a l'igual que els meus llibres i escrits, tot i que la temàtica en que desenvolupava el meu instint de mort he volgut anul·lar-la i crear una eixida positiva a aquest instint i a la Història amb els nous escrits, jo hi parlava de la fi de la Història.

    Bé, una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  6. Perquè en certa manera creem el que parlem, sentim, pensem o escrivim.

    ResponElimina
  7. I ens parla amb una calma tan dolça que no hi ha qui el tanque

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina enveja, Joana. M'agradaria que això em passés tot llegint, com no em passa fa molt de temps.

      Elimina
  8. Paraula impressa, mirada per ulls embadalits i somiadors.

    ResponElimina