En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
diumenge, 18 de novembre del 2012
La bellesa és a l'interior
Em captiven
els contes de fades.
L'aneguet lleig que som
tots els inadaptats.
La bèstia que amaga
un interior de poema.
La Ventafocs
que no vol plorar
per aconseguir l'amor.
Els finals de conte
sempre aixequen el vol.
No t'ho podràs creure, però tots som els inadaptats del conte, en la persona que pot semblar més feliç del món s'amaga un aneguet lleig, i també una béstia i una bella, una ventafocs i tots els arquetips humans, perquè en el fons tots som un, tot és U. És cert que hi ha persones que poden tenir-lo una mica, i només una mica més difícil que uns altres, però no pensem, no penses que en les persones adaptades o normòpates, aquelles que volen i ho aconsegueixen de tenir sempre i en cada moment del dia el fal·lus, no penses que no tenen moments en els que el seu llaç social, la seua estabilitat fa figa, també tenen eixos moments i per cert molt pitjors que les persones que admetem la no tenència en certs moments del fal·lus, de l'esperança. El cert és que els poetes no és que tinguen més patiment, sinó molta més sensibilitat i ordenació i record de les seues experiències vitals interiors.
Clar, els més adaptats són els normòpates, gent d'eixa que està sempre amb el fal·lus i quan el solta, poques vegades, es produeix una guerra, perquè són els amos, nosaltres nogenysmenys el tenim, l'agafem i el soltem i moltes vegades al dia, i sabem patir, fruir, gaudir, plorar, riure, etc. Haurien d'aprendre de nosaltres aquests homes i dones del discurs de l'amo.
Ànim Helena, si no fora per tu, per mi i per molts com nosaltres el món seria un tràfec de màquines...
I lògicament Helena, la bellesa és a l'interior, perquè imagina't si haguera conegut la meua dona i m'haguera portat per una vida fora dels meus gustos, o haguera estat una dona que el seu interior no m'haguera agradat, haguérem durat dos dies. I dir-te que jo vaig tenir algunes núvies, però que em van durar molt poc de temps i vaig arribar portat pel costum, fins que no vaig tenir 44 no vaig conèixer la que hui és la meua dona, la vida és eterna i hem de viure-la com si haguérem de morir, però també sense pressa, com si tinguérem temps infinit, de fet, i són coses que mai no explicaré, només done unes quantes gotes, jo sé que la vida és eterna per a qui la vulga eterna i infinita.
Les penalitats dels contes solen ser recompensades amb un final feliç. Però, ¿i després del final? ¿què hi ha al darrere de l'arc iris, que feia plorar Judy Garland fins al final de la seva vida?
tinc 42 anys i encara ploro amb les pelis de Disney . no ho puc evitar sempre m´he considerat un inadaptat.
ResponEliminaUn petó Helena
Jo en tinc 41 i continuo inadaptada! Però no vull plorar.
ResponEliminaNo t'ho podràs creure, però tots som els inadaptats del conte, en la persona que pot semblar més feliç del món s'amaga un aneguet lleig, i també una béstia i una bella, una ventafocs i tots els arquetips humans, perquè en el fons tots som un, tot és U.
ResponEliminaÉs cert que hi ha persones que poden tenir-lo una mica, i només una mica més difícil que uns altres, però no pensem, no penses que en les persones adaptades o normòpates, aquelles que volen i ho aconsegueixen de tenir sempre i en cada moment del dia el fal·lus, no penses que no tenen moments en els que el seu llaç social, la seua estabilitat fa figa, també tenen eixos moments i per cert molt pitjors que les persones que admetem la no tenència en certs moments del fal·lus, de l'esperança.
El cert és que els poetes no és que tinguen més patiment, sinó molta més sensibilitat i ordenació i record de les seues experiències vitals interiors.
Una abraçada i endavant bonica!
Vicent
Jo crec que n'hi ha que no en són gaire, d'inadaptats, i d'altres que molt. No és el mateix ser artista que metge, hi ha diferències.
EliminaClar, els més adaptats són els normòpates, gent d'eixa que està sempre amb el fal·lus i quan el solta, poques vegades, es produeix una guerra, perquè són els amos, nosaltres nogenysmenys el tenim, l'agafem i el soltem i moltes vegades al dia, i sabem patir, fruir, gaudir, plorar, riure, etc. Haurien d'aprendre de nosaltres aquests homes i dones del discurs de l'amo.
EliminaÀnim Helena, si no fora per tu, per mi i per molts com nosaltres el món seria un tràfec de màquines...
Una forta abraçada desde València
Vicent
I lògicament Helena, la bellesa és a l'interior, perquè imagina't si haguera conegut la meua dona i m'haguera portat per una vida fora dels meus gustos, o haguera estat una dona que el seu interior no m'haguera agradat, haguérem durat dos dies.
ResponEliminaI dir-te que jo vaig tenir algunes núvies, però que em van durar molt poc de temps i vaig arribar portat pel costum, fins que no vaig tenir 44 no vaig conèixer la que hui és la meua dona, la vida és eterna i hem de viure-la com si haguérem de morir, però també sense pressa, com si tinguérem temps infinit, de fet, i són coses que mai no explicaré, només done unes quantes gotes, jo sé que la vida és eterna per a qui la vulga eterna i infinita.
Vicent
Això de la bellesa a l'interior, no corren temps bons perquè la gent s'ho cregui.
EliminaAfortunadament hi som nosaltres per a sentir individualment i fer muntó, de gent que hi creu.
EliminaVicent
A mi m'encanten els contes de fades, des que era petita! El disgust va venir quan no encaixaven amb la realitat...
ResponEliminaEls contes de fades, Sílvia, també són realistes, se'n pot aprendre molt si els analitzes bé.
EliminaLes penalitats dels contes solen ser recompensades amb un final feliç. Però, ¿i després del final? ¿què hi ha al darrere de l'arc iris, que feia plorar Judy Garland fins al final de la seva vida?
ResponEliminaOlga,
Eliminadesprés de superar l'adversitat... més adversitat! Eixuga't i tornem-hi.
Ai els contes de fades... Poden ser una bonica escapatòria per a algunes realitats no tan belles. Però que no faltin mai!
ResponEliminaAixò, que no faltin mai! Són una bona iniciació a llegir.
Elimina