En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 28 de novembre de 2012

Per al 262è joc literari de Jesús M. Tibau
Inspirat per la imatge de Mireia Canício

Amarada al ventre de la tarda,
la barca emmiralla mar i cel.

13 comentaris:

  1. Molt ben trobat aquest vers, Helena. Jo fa estona que hi penso i res. Deu ser que els versos no ens troben sinó que els trobem nosaltres?

    ResponElimina
  2. És una barreja! Segur que pots, Sílvia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, el teu vers m'agrada molt, és com si la barca es fongués en la foscor de l'aigua, com la sal.

      Elimina
    2. Gràcies, que bé, no sabia si s'entendria!

      Elimina
  3. T´ha quedat molt bé aquesta barca enmirallada.

    Bessets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És la barca partida per la meitat que m'ha donat la idea.

      Elimina
  4. Jo veig la solitud, la il·lusió i l'angoixa que sent l'home que deixa sa mare per a endinsar-se terra endins, que deixa la protecció de la mar per a viure, per a crear una família, amb l'ajut de la platja, el desig, el gaudi, l'amor, la sensualitat que hi habita, i que li servirà de pont per a dur-la endavant.

    Bell quadre, obac i alegre, malenconiós i feliç alhora.

    Vicent

    ResponElimina
  5. És fèrtil el ventre de la tarda.
    Bon vespre marí

    ResponElimina
  6. Deixant-se portar pels sentits en un record del líquid amniòtic.

    ResponElimina