Jo veig la solitud, la il·lusió i l'angoixa que sent l'home que deixa sa mare per a endinsar-se terra endins, que deixa la protecció de la mar per a viure, per a crear una família, amb l'ajut de la platja, el desig, el gaudi, l'amor, la sensualitat que hi habita, i que li servirà de pont per a dur-la endavant.
Bell quadre, obac i alegre, malenconiós i feliç alhora.
Molt ben trobat aquest vers, Helena. Jo fa estona que hi penso i res. Deu ser que els versos no ens troben sinó que els trobem nosaltres?
ResponEliminaÉs una barreja! Segur que pots, Sílvia!
ResponEliminaSílvia, el teu vers m'agrada molt, és com si la barca es fongués en la foscor de l'aigua, com la sal.
EliminaGràcies, que bé, no sabia si s'entendria!
EliminaÉs que si no ho entenc jo...
EliminaT´ha quedat molt bé aquesta barca enmirallada.
ResponEliminaBessets!
És la barca partida per la meitat que m'ha donat la idea.
EliminaJo veig la solitud, la il·lusió i l'angoixa que sent l'home que deixa sa mare per a endinsar-se terra endins, que deixa la protecció de la mar per a viure, per a crear una família, amb l'ajut de la platja, el desig, el gaudi, l'amor, la sensualitat que hi habita, i que li servirà de pont per a dur-la endavant.
ResponEliminaBell quadre, obac i alegre, malenconiós i feliç alhora.
Vicent
M'agrada molt la teva anàlisi, Vicent.
ResponEliminaÉs fèrtil el ventre de la tarda.
ResponEliminaBon vespre marí
Sí que és fèrtil, sí, bona analogia!
EliminaDeixant-se portar pels sentits en un record del líquid amniòtic.
ResponEliminaMolt bona imatge, Rafel.
ResponElimina