En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 14 de maig del 2015

Ambivalència II

Tinc dos grans amors.
Cadascun d'ells
val per mil de l'altre.
Amb la cal.ligrafia de l'art
o l'artesania del vers,
amb la lira sempre en silenci
però cridant la seva impotència,
no en tinc mai prou
de cap dels dos.

11 comentaris:

  1. Uns amors més complementaris que adversaris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, Xavier! No és el mateix que arquitectura i música, per exemple.

      Elimina
  2. M'agrada molt això d'artesania del vers. El vers que es fa amorosament en la ment, més que amb les mans, com el vas en el torn del terrissaire, però que ha de sortir i ser emplenat per les lectures o escoltes dels altres per complir amb el seu objecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      diuen que l'únic art que pot arribar a ser sublim és el fet a mà, per això ho dic.

      Elimina
  3. Mirar també necessita de dos ulls. Molt ben trobat, nena.

    Abraçades...ja falta menys!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa molta il.lusió el teu comentari, cantireta, perquè jo em sento en plena crisi creativa.

      Elimina
  4. Dos amors millor que un, sobretot si es complementen...

    Res de crisi creativa... Tu segueixes el teu bon ritme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      hi sol haver el primer amor i després el gran amor. No m'ho invento pas jo!
      També les paraules i les imatges són els meus dos grans amors transformats en creativitat.

      Elimina
  5. Aimer jusqu'à la déchirure
    Aimer, même trop, même mal,
    Tenter, sans force et sans armure,
    D'atteindre l'inaccessible étoile... (Jacques Brel).

    Molt d'acord amb l'Eduard: el vers l'ha de completar el lector (oïdor) i, com em sol passar a mi, sovint me'l completo per camins ben diferents: "cadascú per on l'enfila". Fets a mà, sí, i amb amor. I la crisi creativa... no la veig per enlloc. Però els/les poetes són així, de vegades: autoexigents i més papistes que el papa. Gràcies, Helena.

    ResponElimina
  6. Aimer jusqu'à la déchirure
    Aimer, même trop, même mal,
    Tenter, sans force et sans armure,
    D'atteindre l'inaccessible étoile... (Jacques Brel).

    Molt d'acord amb l'Eduard: el vers l'ha de completar el lector (oïdor) i, com em sol passar a mi, sovint me'l completo per camins ben diferents: "cadascú per on l'enfila". Fets a mà, sí, i amb amor. I la crisi creativa... no la veig per enlloc. Però els/les poetes són així, de vegades: autoexigents i més papistes que el papa. Gràcies, Helena.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...