En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 17 de gener del 2015

Barrip-barrap

Cada cop que se m'estripa
la tapa del iogurt en obrir-lo,
m'enutjo amb mi mateixa.
No suportem no ser perfectes.

Però ens agraden els quadres
expressionistes de Van Gogh,
la improvisació de Kandinski,
perquè no hi havia al món
dos artistes com ells.

12 comentaris:

  1. Cada artista és diferent. Com les tapes de iogurt.

    ResponElimina
  2. I aquests dos artistes són més diferents i únics que els altres, Xavier.

    ResponElimina
  3. Hi ha infinites maneres d'expressar-se, com els artistes únics i també obrint les tapes dels iogurts... O jugant i doblegant-les...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      en aquest cas m'expresso com Estellés, al final del poema, no sé si us n'heu adonat.

      Elimina
  4. ... en són parits ben pocs. En canvi de iogurts n'hi ha més que llonganisses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel,
      a base de pràctica se me'n trenquen ben poques, de tapes. Però mai no se'n sap prou, i com vinc a dir més endavant, tampoc cal.

      Elimina
  5. Es més fàcil ser perfecte que ser original. Ser genial ja és privilegi de els elegits

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria,
      això que dius ho és, de genial. Mai se m'hauria acudit.

      Elimina
  6. Magnífic. La imatge de la tapa del iogurt.
    Saps, és evident, és clar, i no ho havia pensat mai abans això. No, no n'hi havia dos iguals.

    ResponElimina
  7. Ells no tenien iogurts i, és veritat, fa molta ràbia que s'estripi la tapa.
    Ni hi havia, llavors, dos poetes com nosaltres. Ni en tot València ni en tot el món. Apa.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...