En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 17 de gener del 2015

Barrip-barrap

Cada cop que se m'estripa
la tapa del iogurt en obrir-lo,
m'enutjo amb mi mateixa.
No suportem no ser perfectes.

Però ens agraden els quadres
expressionistes de Van Gogh,
la improvisació de Kandinski,
perquè no hi havia al món
dos artistes com ells.
a

12 comentaris:

  1. xavier pujol17 de gener del 2015, a les 19:46

    Cada artista és diferent. Com les tapes de iogurt.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals17 de gener del 2015, a les 19:53

    I aquests dos artistes són més diferents i únics que els altres, Xavier.

    ResponElimina
  3. Carme Rosanas17 de gener del 2015, a les 22:28

    Hi ha infinites maneres d'expressar-se, com els artistes únics i també obrint les tapes dels iogurts... O jugant i doblegant-les...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals18 de gener del 2015, a les 8:20

      Carme,
      en aquest cas m'expresso com Estellés, al final del poema, no sé si us n'heu adonat.

      Elimina
  4. Rafel18 de gener del 2015, a les 23:07

    ... en són parits ben pocs. En canvi de iogurts n'hi ha més que llonganisses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals19 de gener del 2015, a les 8:58

      Rafel,
      a base de pràctica se me'n trenquen ben poques, de tapes. Però mai no se'n sap prou, i com vinc a dir més endavant, tampoc cal.

      Elimina
  5. Glo.Bos.blog19 de gener del 2015, a les 0:33

    Es més fàcil ser perfecte que ser original. Ser genial ja és privilegi de els elegits

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals19 de gener del 2015, a les 8:59

      Glòria,
      això que dius ho és, de genial. Mai se m'hauria acudit.

      Elimina
  6. Igor19 de gener del 2015, a les 8:45

    Magnífic. La imatge de la tapa del iogurt.
    Saps, és evident, és clar, i no ho havia pensat mai abans això. No, no n'hi havia dos iguals.

    ResponElimina
  7. Olga Xirinacs19 de gener del 2015, a les 16:10

    Ells no tenien iogurts i, és veritat, fa molta ràbia que s'estripi la tapa.
    Ni hi havia, llavors, dos poetes com nosaltres. Ni en tot València ni en tot el món. Apa.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...