El mots tant revelen com velen, tant som llum com boira. De vegades són els espais en blanc els que desvelen, com el gris més clar que captura de manera subtil la tènue clapa de sol en aquesta foto. Sense aquesta difusa claror la forma dels arbres hivernals no ens seria revelada.
El sol brilla fins i tot amb la boira, quina imatge més maca...
ResponEliminaSí, és preciosa, Sílvia, inspirada i inspiradora.
ResponEliminaQuan escampi la boira, els mots encara brillaran més.
ResponEliminaXavier,
Eliminaels mots a vegades brillen més amagats rere la boira.
El mots tant revelen com velen, tant som llum com boira. De vegades són els espais en blanc els que desvelen, com el gris més clar que captura de manera subtil la tènue clapa de sol en aquesta foto. Sense aquesta difusa claror la forma dels arbres hivernals no ens seria revelada.
ResponEliminaEduard,
Eliminaestic molt d'acord amb totes les teves reflexions. La poesia és així com dius.
Vius prop meu...sembla que hi siguis. Maco.
ResponEliminacantireta,
Eliminaa Navarcles també fa aquesta boira.
Nedant en la boira, ara es mostren ara s'amaguen i et criden a capbussar-te..
ResponEliminaRafel,
Eliminala boira et crida a capbussar-te en la poesia, és veritat.
M'agrada molt aquest poema. Hi ha mots que semblen grisos a consciència, d'aquí la brillantor del poema.
ResponEliminamaijo,
Eliminala grisor i la brillantor juntes, en una paradoxa.
Que bé que t'agradi!