Curiós el poema d'avui: del material (llapis) es passa a tot el que un llapis pugui produir (art, per exemple...) Ara bé, quines belleses pot produir una mina de llapis... M'agrada escriure la poesia amb llapis, pels matisos i pressions de la mà sobre el paper.
Va dir crec que Napoleó que els llibres han guanyat més batalles que les armes, en certa manera un llapis és curt, tot i que siga un llapis electrònic com els d'ara de dotze gigues, però la poesia, els haikus arriben molt lluny, no sé si a canviar el món però ajuden molt. Jo tinc la il·lusió de que la poesia és el llenguatge del futur, i els haikus, que certament encara no m'hi he atrevit a fer, són si més no, la literatura del futur.
Uf, Vicent, que optimista! Jo crec que no n'hi ha per tant, tot i que a mi la poesia sí que m'ha canviat la vida. Els haikus la literatura del futur: què més voldria!
De fet no te l'ha canviada només a tu, sinó que li l'ha canviada a moltes persones que mitjançant la xarxa han acoblat la poesia a llurs vides d'una manera consistent, necessària, i jo en sóc un, tot i que no faig servir pròpiament dit la poesia.
Molt bona la distinció que fas entre llargada i abast. La llargada material és mesurable d'acord amb les regles de geometria o de física que hem establert. Però qui li pot passar el metro o la balança a l'abast un poema?
Curiós el poema d'avui: del material (llapis) es passa a tot el que un llapis pugui produir (art, per exemple...)
ResponEliminaAra bé, quines belleses pot produir una mina de llapis...
M'agrada escriure la poesia amb llapis, pels matisos i pressions de la mà sobre el paper.
Olga, em refereixo a un "llapis", entre cometes, que és el nom que té un USB, on hi cap molta teca, però no tanta com en un poema!
EliminaDe totes maneres la teva interpretació m'agrada molt. Jo escric a llapis o amb ploma, depèn d'on escric.
Va dir crec que Napoleó que els llibres han guanyat més batalles que les armes, en certa manera un llapis és curt, tot i que siga un llapis electrònic com els d'ara de dotze gigues, però la poesia, els haikus arriben molt lluny, no sé si a canviar el món però ajuden molt. Jo tinc la il·lusió de que la poesia és el llenguatge del futur, i els haikus, que certament encara no m'hi he atrevit a fer, són si més no, la literatura del futur.
ResponEliminaVicent
Uf, Vicent, que optimista! Jo crec que no n'hi ha per tant, tot i que a mi la poesia sí que m'ha canviat la vida. Els haikus la literatura del futur: què més voldria!
EliminaDe fet no te l'ha canviada només a tu, sinó que li l'ha canviada a moltes persones que mitjançant la xarxa han acoblat la poesia a llurs vides d'una manera consistent, necessària, i jo en sóc un, tot i que no faig servir pròpiament dit la poesia.
EliminaUna abraçada
Vicent
I a més no se li ha de fer punxa! Una abraçada.
ResponEliminaJordicine: això em recorda l'entrada en aquest bloc del 20 d'abril. Benvingut!
EliminaMolt bona la distinció que fas entre llargada i abast. La llargada material és mesurable d'acord amb les regles de geometria o de física que hem establert. Però qui li pot passar el metro o la balança a l'abast un poema?
ResponEliminaEls meus poemes no sé, però hi ha poemes inabastables.
EliminaEls teus versos necessitarien uns quants llapis!
ResponEliminaGràcies per l'elogi, Sílvia, el teu comentari és en un d'aquests llapis!
EliminaTant petit un haikú i no el podem abastar. "En el pot petit hi ha la bona confitura"
ResponElimina"Lo bueno, si breve, dos veces bueno..."
Elimina