En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dilluns, 7 de maig del 2012
Fet a mà
La paraula "engrapar",
la més immaterial.
Només les coses manufacturades
poden suggerir el sublim.
Una imatge de la lluna,
la que diu que
és com un gra de pus.
No només les paraules
tocades i posades
fan poesia.
...Disculpa Helena, dir-te també que com a formant un nus gordià els filòsofs també em sembla bé que ho fóren de manera professional, se m'oblidava Sòcrates amb el seu pols al discurs de l'amo.
Vicent: i els crítics, els professors de literatura, no s'hi dediquen professionalment, a parlar o escriure? Els poetes no, evidentment.
Això del sublim fet a mà ens ho va dir un professor molt bo d'història de l'art que vaig tenir. Evidentment que l'excel·lent és en el terme mig, però jo em refereixo al concepte de sublim de Kant, el de la nit, el subconscient. Un exemple, la "Nit estrellada" de Van Gogh, amb traços primitius.
Potser siga cert, però en el terme mig, per a mi, és el sublim, també per a mi, com no. M'explique, mira, acabe de fer un nou bloc en francès i castellà, que junt al català-valencià formen el meu nus trinat que conforma la meua realitat i amb el primer article he fet les dues coses, primerament he fet l'article de la meua mà i l'he retocat amb un traductor, fent servir, la màquina i l'ànima. Però també pots haver dit que només les coses fetes a consciència hi resulten de sublims, potser, però els dadaïstes llançaven a l'aire papers amb lletres i les feien coïncidir, i creu-me traien poemes interessants, no entenibles la major part però interessants, tot i que ja Marcel Duchamp va criticar la mercantilització de l'art fent una exposició amb tasses de vàter posades a l'ìnrevés. La veritat és que per a parlar cal jutjar, però caldria dedicar-se als àmbits judicials, executius i legislatius (tot i que tothom té dret a guanyar-se la vida, fent art manufacturat o dins de les seues possibilitats) per a fer-ho professionalment, és a dir, que el símptoma de cadascun pot ser d'allò més original i rar, però veus? dient-te açò ja assevere una veritat també. Què hi farem?
(He retocat una mica el comentari esborrat per a que s'entenguera millor, de vegades m'eixample massa)
Disculpa Helena, tens tota la raó, parles del gaudi o de l'objecte "a" lacanià, la unió mística o l'èxtasi dels poetes i com no, el savoir fer dels professors en tenir present que un alumne seu ha aprovat els exàmens finals, si, tens tota la raó, hi ha vegades en que es perd la perspectiva, i he de ser-te sincer, moltes vegades em vaig per les branques. Sí tens raó, potser calga no nomes tocar i posar les paraules.
Gràcies, de res, dona, i és que de vegades parle portat per l'entusiasme, per exemple l'Odissea d'Homer m'ha fet plorar cada vegada que l'he llegida, com Ulisses torna a la seua dona després d'un llarg camí a soles i la troba amb els pretendents de la seua dona, com en tensar l'arc torna o esdevé jove i fort, aquesta obra poètica va ser un cant de la Grècia Clàssica a la concepció cíclica de la Història, meravellós, i com això, Salvador Espriu amb "La pell de brau" o Vicent Andrés Estellés amb "...no hi havia a València dos amants com nosaltres..." molt valenciana tot i que universal, la poesia com diu la senyora Olga, ella diu el poeta, és l'escriptor per naturalesa i essència.
Li farem cas, una part del meu Jo li ho dec a les meues lectures, i crec així, que el nostre Jo no és del tot nostre, sinó que pertany a eixe altre, Altre, Déu, pare o pares, mare o mares, lectures, converses, etc. Una altra cosa és que nosaltres li donem la nostra emprempta.
La poesia, com les altres arts, és completament lliure. Només queda subjecta a l'autor, que és alhora lliure de dir el que vulgui, o pintar, o compondre. Ara bé, existeixen tant el ridícul o carrinclonada, com el lletgisme, que procedeix de finals del s.XIX. Entremig, infinitat de matisos a triar i sols una condició, al meu modest entendre: sigui quina sigui l'opció escollida, que almenys sigui original i estigui ben escrita. El poeta és l'escriptor per naturalesa i essència.
Entenent manufacturat com allò que procedeix de la nostra capacitat o habilitat per manipular la natura, és evident que sublim només és allò que manipulem, allò que ha estat apropiat per la nostra ment i retorna al pensament o és imaginat, o a penes suggerit, després d'un procés d'interiorització. I pot ser ben bé que ens aparegui com espontània, per sorgir delsubconscient, o d'aquella veu divina de què ahir parlàvem. El que està clar és que igual que tot material pot ser objecte de la poesia, tota mena de llenguatge pot ser-ne subjecte. Ja sigui paraula sòbria, o paraula provocadora, o paraula rebuscada ("tocada i posada", com dius amb afortunada expressió). El que agradi o no ja és qüestió de gustos. La feina estarà feta si arriba el missatge.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina...Disculpa Helena, dir-te també que com a formant un nus gordià els filòsofs també em sembla bé que ho fóren de manera professional, se m'oblidava Sòcrates amb el seu pols al discurs de l'amo.
EliminaUn petó d'amic
Vicent
Vicent: i els crítics, els professors de literatura, no s'hi dediquen professionalment, a parlar o escriure? Els poetes no, evidentment.
EliminaAixò del sublim fet a mà ens ho va dir un professor molt bo d'història de l'art que vaig tenir. Evidentment que l'excel·lent és en el terme mig, però jo em refereixo al concepte de sublim de Kant, el de la nit, el subconscient. Un exemple, la "Nit estrellada" de Van Gogh, amb traços primitius.
Potser siga cert, però en el terme mig, per a mi, és el sublim, també per a mi, com no.
EliminaM'explique, mira, acabe de fer un nou bloc en francès i castellà, que junt al català-valencià formen el meu nus trinat que conforma la meua realitat i amb el primer article he fet les dues coses, primerament he fet l'article de la meua mà i l'he retocat amb un traductor, fent servir, la màquina i l'ànima.
Però també pots haver dit que només les coses fetes a consciència hi resulten de sublims, potser, però els dadaïstes llançaven a l'aire papers amb lletres i les feien coïncidir, i creu-me traien poemes interessants, no entenibles la major part però interessants, tot i que ja Marcel Duchamp va criticar la mercantilització de l'art fent una exposició amb tasses de vàter posades a l'ìnrevés. La veritat és que per a parlar cal jutjar, però caldria dedicar-se als àmbits judicials, executius i legislatius (tot i que tothom té dret a guanyar-se la vida, fent art manufacturat o dins de les seues possibilitats) per a fer-ho professionalment, és a dir, que el símptoma de cadascun pot ser d'allò més original i rar, però veus? dient-te açò ja assevere una veritat també. Què hi farem?
(He retocat una mica el comentari esborrat per a que s'entenguera millor, de vegades m'eixample massa)
Una abraçada des de València
Vicent
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaDisculpa Helena, tens tota la raó, parles del gaudi o de l'objecte "a" lacanià, la unió mística o l'èxtasi dels poetes i com no, el savoir fer dels professors en tenir present que un alumne seu ha aprovat els exàmens finals, si, tens tota la raó, hi ha vegades en que es perd la perspectiva, i he de ser-te sincer, moltes vegades em vaig per les branques. Sí tens raó, potser calga no nomes tocar i posar les paraules.
EliminaVicent
Gràcies per donar-me una mica de raó al final, Vicent!
ResponEliminaGràcies, de res, dona, i és que de vegades parle portat per l'entusiasme, per exemple l'Odissea d'Homer m'ha fet plorar cada vegada que l'he llegida, com Ulisses torna a la seua dona després d'un llarg camí a soles i la troba amb els pretendents de la seua dona, com en tensar l'arc torna o esdevé jove i fort, aquesta obra poètica va ser un cant de la Grècia Clàssica a la concepció cíclica de la Història, meravellós, i com això, Salvador Espriu amb "La pell de brau" o Vicent Andrés Estellés amb "...no hi havia a València dos amants com nosaltres..." molt valenciana tot i que universal, la poesia com diu la senyora Olga, ella diu el poeta, és l'escriptor per naturalesa i essència.
EliminaDoncs fem cas a l'Olga.
EliminaLi farem cas, una part del meu Jo li ho dec a les meues lectures, i crec així, que el nostre Jo no és del tot nostre, sinó que pertany a eixe altre, Altre, Déu, pare o pares, mare o mares, lectures, converses, etc. Una altra cosa és que nosaltres li donem la nostra emprempta.
EliminaLa poesia, com les altres arts, és completament lliure. Només queda subjecta a l'autor, que és alhora lliure de dir el que vulgui, o pintar, o compondre.
ResponEliminaAra bé, existeixen tant el ridícul o carrinclonada, com el lletgisme, que procedeix de finals del s.XIX. Entremig, infinitat de matisos a triar i sols una condició, al meu modest entendre: sigui quina sigui l'opció escollida, que almenys sigui original i estigui ben escrita. El poeta és l'escriptor per naturalesa i essència.
"Tots els estils, menys l'avorrit", he llegit algun cop. Es tracta de ser bo, crec, independentment de les característiques concretes del poema.
EliminaJo encara no em considero escriptora, ni poeta! Però m'agrada d'escriure, i fent-les és com es fan les coses.
Entenent manufacturat com allò que procedeix de la nostra capacitat o habilitat per manipular la natura, és evident que sublim només és allò que manipulem, allò que ha estat apropiat per la nostra ment i retorna al pensament o és imaginat, o a penes suggerit, després d'un procés d'interiorització. I pot ser ben bé que ens aparegui com espontània, per sorgir delsubconscient, o d'aquella veu divina de què ahir parlàvem.
ResponEliminaEl que està clar és que igual que tot material pot ser objecte de la poesia, tota mena de llenguatge pot ser-ne subjecte. Ja sigui paraula sòbria, o paraula provocadora, o paraula rebuscada ("tocada i posada", com dius amb afortunada expressió). El que agradi o no ja és qüestió de gustos. La feina estarà feta si arriba el missatge.
El "tocada i posada" anava per les paraules massa fines, no només les rebuscades.
EliminaVeig que saps molt de qualsevol tema, i el del sublim no és fàcil.