No és que siga fàcil sinó que quan un està en la ona, un està en consonància amb allò real, allò imaginari i allò simbòlic troba el punt mig que és l'objecte "a", la tan desitjada estabilitat del haiku o de la vida o dels sentiments, mai no és fàcil trobar-lo i és del tot fàcil valga la contradicció, però al cap i a la fi és també una contradicció paradoxal, les màquines podrien posar-se a fer haikus, però els passaria com a les que fan escacs, jo que entenc d'escacs sé perfectament quan hi jugue i no m'agrada. Ara s'ha publicat un llibre que es diu "Fuera del cerebro" o "Fuera de la cabeza", està escrit per un científic famós i ha estat tota una revolució, en ell exposa que no tot és el cervell, els sentiments, els dolors, els plaers, etc. conformen la nostra personalitat, el nostre símptoma, la nostra ànima, el nostre Jo i no només podem parlar de cervell doncs en cada persona una part d'aquest actua de diferent manera i la manera en que les connexions nervioses es transformen en "consciència" és un miracle. Va publicitar-lo Iker Jiménez en Cuarto milenio, i t'assegure que ha estat una revolució, pel que dius de que és fàcil el terme mig, és un mircle.
Vicent: el "miracle probabilístic", que diu Margarit. És que s'escau tant amb la forma gràfica d'un haiku! Sempre m'ha agradat molt el que pot suggerir la tipografia.
Un haiku és en si mateix una oportunitat de llibertat absoluta i disciplina fèrria, alhora. El segon vers és el més llarg, però diria que tots són igual d'importants, s'ha de cercar l'equilibri entre els tres.
Helena, estic d'acord. en l'art l'equilibri és més fàcil, potser perquè un juga amb cartes marcades. però per això l'art pot servir també per un assaig d'equilibri en la vida. A força de buscar el terme mig en la intranscendència de l'art un pot arribar a la transcendència dels termes amb què negocia amb el món.
Si que es veritat.Silvina ! inhaprensible, escapadis , l'has vist pero no prou temps per a explicar-ho...L'elena te màgia oculta .El dó de la sencillesa i la profunditat . SI!
No és que siga fàcil sinó que quan un està en la ona, un està en consonància amb allò real, allò imaginari i allò simbòlic troba el punt mig que és l'objecte "a", la tan desitjada estabilitat del haiku o de la vida o dels sentiments, mai no és fàcil trobar-lo i és del tot fàcil valga la contradicció, però al cap i a la fi és també una contradicció paradoxal, les màquines podrien posar-se a fer haikus, però els passaria com a les que fan escacs, jo que entenc d'escacs sé perfectament quan hi jugue i no m'agrada. Ara s'ha publicat un llibre que es diu "Fuera del cerebro" o "Fuera de la cabeza", està escrit per un científic famós i ha estat tota una revolució, en ell exposa que no tot és el cervell, els sentiments, els dolors, els plaers, etc. conformen la nostra personalitat, el nostre símptoma, la nostra ànima, el nostre Jo i no només podem parlar de cervell doncs en cada persona una part d'aquest actua de diferent manera i la manera en que les connexions nervioses es transformen en "consciència" és un miracle. Va publicitar-lo Iker Jiménez en Cuarto milenio, i t'assegure que ha estat una revolució, pel que dius de que és fàcil el terme mig, és un mircle.
ResponEliminaUna forta abraçada
Vicent
Vicent: el "miracle probabilístic", que diu Margarit. És que s'escau tant amb la forma gràfica d'un haiku! Sempre m'ha agradat molt el que pot suggerir la tipografia.
EliminaDifícil difícil.
ResponEliminaUn difícil pel haiku, l'art, l'altre per la realitat, la vida. Però sempre és més fàcil en l'art que no pas en la vida, crec.
EliminaCreus bé.
EliminaUn haiku és en si mateix una oportunitat de llibertat absoluta i disciplina fèrria, alhora. El segon vers és el més llarg, però diria que tots són igual d'importants, s'ha de cercar l'equilibri entre els tres.
ResponEliminaÒscar: em fas pensar en una altra entrada d'aquest bloc.
EliminaHelena, estic d'acord. en l'art l'equilibri és més fàcil, potser perquè un juga amb cartes marcades. però per això l'art pot servir també per un assaig d'equilibri en la vida. A força de buscar el terme mig en la intranscendència de l'art un pot arribar a la transcendència dels termes amb què negocia amb el món.
ResponElimina"intranscendència de l'art"? Jo ho tinc entès al revés! Crec que les coses es poden mirar de més d'un costat.
EliminaÉs un fals reflex boníssim. El terme mig en forma de haiku, el veig en tots tres versos, però se m'escapa quan acabo de llegir-los.
ResponEliminaSílvia, el veus en l'art però se t'escapa en la vida. Veig que ho has copsat molt bé.
EliminaSi que es veritat.Silvina ! inhaprensible, escapadis , l'has vist pero no prou temps per a explicar-ho...L'elena te màgia oculta .El dó de la sencillesa i la profunditat . SI!
Elimina"In medio veritatis", certament.
ResponEliminaNo la sabia, aquesta, Olga, tens una gran cultura.
EliminaEl cami del mig diuen els Budistes... i els de Mataró.
ResponEliminaEls de Mataró diuen això? Són poetes!
Elimina