Jo pense que la literatura no cal saber-la interpretar sinó obrir-se al desig per a interpretar-la, és a dir, escriure sense pensar-hi gaire, és quan eixen les paraules no més boniques sobre ella però sí més exactes, sempre dins de la individualitat de cadascun, clar. Només amb el pas de la vida i una bona gramàtica, crec jo, hi podem arribar a les persones, no pot arribar tant un púber o un xiquet de deu anys per molt que s'ho propose, tot i que poden arribar a fer grans i diferents coses, Picasso deia que havia passat tota la vida per a aprendre a pintar com un xiquet de cinc anys.
Sembla que s'estableix aquí la dicotomia entre la interpretació intel·lectual i la capacitat de transmetre emoció. El plaer de comprendre, en efecte, ja el tenim a la infantesa, quan el cervell en formació precisament s'estructura en els processos d'aprehensió intel·lectual. Probablement la capacitat emotiva, que podria residir en el cor més que en el cervell, no evoluciona d'igual manera. Immune a l'experiència, es desenvolupa per impulsos directes i no participa de la deconstrucció cognitiva de la ment lògica ni dels processos associatius amb els fets i cpnceptes emmagatzemats en la memòria. Més que plaer, provoca una intensificació de les sensacions. Jo crec que són processos divergents però que es poden manifestar simultàniament, i per això provoquen, quan es troben alhora en els seu trajecte sensitiu, un plaer més intens. Com si el procés emotiu fos una mena de potenciador del gust pel bon treball de la raó. Diria, tanmateix, que el talent per trasmetre té a veure més amb l'intel·lecte i la tècnica que en la capacitat d'emocionar, però entenc que quan dius talent et refereixes al do innat per sacejar el cor -l'esperit,goso dir?-.
Per a mi és superior el sacsejar el cor (o l'esperit) en l'art que no pas l'intel·lecte. Després venen les interpretacions. Intel·ligència ve de capacitat d'entendre. Però el sentiment és més important, crec, l'emoció com a safrà.
Jo pense que la literatura no cal saber-la interpretar sinó obrir-se al desig per a interpretar-la, és a dir, escriure sense pensar-hi gaire, és quan eixen les paraules no més boniques sobre ella però sí més exactes, sempre dins de la individualitat de cadascun, clar. Només amb el pas de la vida i una bona gramàtica, crec jo, hi podem arribar a les persones, no pot arribar tant un púber o un xiquet de deu anys per molt que s'ho propose, tot i que poden arribar a fer grans i diferents coses, Picasso deia que havia passat tota la vida per a aprendre a pintar com un xiquet de cinc anys.
ResponEliminaSalutacions
Vicent
Jo dibuixava a l'estil Picasso, de petita! I no disfuto igual amb un llibre si no em proposo entendre'l. Sóc fanàtica de la interpretació.
EliminaI si m'arriba al cor i a sobre la sé interpretar i m'agrada, ja és massa. És una bona distinció!
ResponEliminaSí, Sílvia, si es pot tenir tot millor!
EliminaSembla que s'estableix aquí la dicotomia entre la interpretació intel·lectual i la capacitat de transmetre emoció. El plaer de comprendre, en efecte, ja el tenim a la infantesa, quan el cervell en formació precisament s'estructura en els processos d'aprehensió intel·lectual. Probablement la capacitat emotiva, que podria residir en el cor més que en el cervell, no evoluciona d'igual manera. Immune a l'experiència, es desenvolupa per impulsos directes i no participa de la deconstrucció cognitiva de la ment lògica ni dels processos associatius amb els fets i cpnceptes emmagatzemats en la memòria. Més que plaer, provoca una intensificació de les sensacions.
ResponEliminaJo crec que són processos divergents però que es poden manifestar simultàniament, i per això provoquen, quan es troben alhora en els seu trajecte sensitiu, un plaer més intens. Com si el procés emotiu fos una mena de potenciador del gust pel bon treball de la raó.
Diria, tanmateix, que el talent per trasmetre té a veure més amb l'intel·lecte i la tècnica que en la capacitat d'emocionar, però entenc que quan dius talent et refereixes al do innat per sacejar el cor -l'esperit,goso dir?-.
Per a mi és superior el sacsejar el cor (o l'esperit) en l'art que no pas l'intel·lecte. Després venen les interpretacions. Intel·ligència ve de capacitat d'entendre. Però el sentiment és més important, crec, l'emoció com a safrà.
ResponElimina