En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 12 de maig del 2012

Inspirat en Shakespeare


Dues cireres
unides per la tija
són poesia.




13 comentaris:

  1. la mirada pot veure-hi tantes coses.. i què bé quan el que hi veu es poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això hi ha el llibre El temps de les cireres, que es correspondria amb L'edat lírica.

      És veritat que dues cireres unides per la tija fan poesia, així com unes quantes coses més. És el que tenen les imatges, que s'escauen a més d'un sentit sovint.

      Elimina
  2. Semblants en l'essència, i en el físic, i l'angle que ens hi agermana.

    ResponElimina
  3. Jo pense que tot allò que moga a pensar, sentir, viure i estimar és poesia, jo vaig escriure a RC un escrit en el que abans de casat parlava de l'escorç d'una dona, i em semblava poesia, art.
    Estic amb tu, dues cireres unides per una tija poden ser poesia.


    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tija seria la part immaterial que uneix les dues cireres, i no dic res més, que ho explico massa!

      Elimina
    2. Jo ho mire com la part material, la immaterial i el misteri al mig, la tija, o la part masculina, la femenina que suposen les dues cireres i l'amor com a tija, és un cant al tercer element del nus borromeu. M'encanta la saviesa que desprenen els poemes, en certa manera és una espiral inacabada que troba el seu límit en la tija, l'amor, la part immaterial, etc.

      Vicent

      Elimina
    3. M'acaba de nomenar la Cantireta a Blocs Liebster i jo et nomene a tu, una forta abraçada i vinga que ja hi som molts!

      Vicent

      Elimina
    4. Gràcies, Vicent, ara passo a veure la teva nominació.
      El teu comentari, molt bo!

      Elimina
  4. Precisament avui he menjat cireres, sempre he pensat que són una fruita molt bella, a part de bona. Dues cireres unides o tres (que costen més de trobar).

    ResponElimina
  5. Sí... si les descriu una poeta com tu.
    Darrera el producte final, aquest fruit esplendorós que sen's presenta incitador en la seva vermellor esclatant, hi ha hagut un llarg hivern on l'arbre ha estat pelat i dorment, un primer esclat de fulles, després de flors...(aquest final d'hivern plujós va entapissar el terra amb els pètals caiguts com una neu), i després el fruit que va creixenti madurant. Tot el procés és màgic, realment, i jo tinc la sort de veure'l a casa meva, i encara més: la de cuidar i fer créxier nous arbres que vaig plantant.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...