En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 22 de maig de 2012


Un poema, en darrer terme,
ni l'entens ni l'entendràs mai.


20 comentaris:

  1. El podràs llegir, sentir, pensar, interpretar... però no entendre. M'agrada la idea, i també em consola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també em consola, la poesia no passa per l'enteniment en últim terme, penso. Però també té una part racional, per altra banda.

      Elimina
  2. Però mai, mai deixarem de buscar-ne la poesia!

    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena: busquem la poesia que hi ha darrere, allò que passa algunes vegades en un poema, que deia Machado.

      Elimina
  3. !Ni falta que fa! el poema es el que en queda .L'aroma .El pensament fugitiu,la suggerència. L'incitació, el goig, la tristesa, l'amor , tot el que en queda després de les paraules ... Si no en queda res; Es que no es un poema: potser es un Palindrom....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel Àngel: veig que te l'has feta ben teva, aquesta teoria del que queda després del poema (em recorda The remains of the day, per cert). És interessant. La meva entrada serviria d'epigrama o d'aforisme, crec.

      Elimina
  4. L'altre dia em deia la meua dona que el seu més gran desig era quan vivia son pare preguntar-li com eren els homes, què havia de fer per a tenir una relació amb un, què calia fer per a estimar-los, etc. I jo em vaig adonar què era la mateixa pregunta que jo em feia, què vol la mare? què vol una dona? què sent una dona? I és la pregunta que ha fet la Història, la histeria, la Història-histèria, la pregunta infinita, la pregunta que pot ser la mort i la vida, la dialèctica i la mort de l'individu i una societat, és la pregunta en darrer terme: Què sent l'altre? què sent el que tenim al costat? Només sabent què sent una sola persona aliena a nosaltres la resoldríem, però seria una ofensa a tota la cultura, a tots els déus.
    En la solució a aquesta pregunta va crear-se la filosofia, la cultura, les civilitzacions fins i tot i per la qual treballa un home o una dona tots els dies per a portar el seus diners a casa, per tal de satisfer-la, sempre parlant en darrer terme, i és cert, mai no podrem no només no comprendre un poema, sinó l'altre, l'altri, el nostre proïsme. És el mur que ens separa, allò que no va estar imprés al llenguatge i és la pregunta que es va fer el xiquet en entrar al llenguatge i veure que hi havia coses que no havien entrat en ell, en el llenguatge, i que el xiquet les suposa ignotes, màgiques, en la mare o la xiqueta en el pare.
    Mai no podrem saber què pensa, què sent, què vol l'altre i molt menys saber o si més no comprendre o entendre un poema.

    Una abraçada enigmàtica

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: per poc que escrigui, tu en treus molt de suc! Parlant de la teva dona, recordo l'origen de la meva entrada: he llegit alguna vegada que per molt que un home tingui una dona, ni la té ni la tindrà mai.

      Elimina
    2. Exacte, mai no pertanyem a ningú, tot i que estiguem de vegades lligats per la fam, o la necessitat o la solitud, però mai no ens unim del tot, de fet l'acte de l'amor és una utopia, és una meta a la que tots ho fem per arribar-hi, no existeix pas, si més no és el que diu Lacan i les darreres tendències freudianes.
      Jo ho explique perquè mai no som un, sempre tenim la "manca" que ens permet caminar cap a la consumació, la perfecció i eliminació de la manca, un acte de l'amor complet seria la Mort, si més no simbòlica, ja no ho repetiríem.

      Una abraçada

      Vicent

      Elimina
    3. Molt interessant això que dius, Vicent. No podem tenir l'absolut, però el busquem.

      Elimina
  5. El poema, com l'art en general, però en la literatura especialment el poema, és un interrogant obert més que un procés analític.
    Com sempre, se t'entén admirablement (quina paradoxa, oi?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard: per a l'anàlisi ja hi ha la crítica, tot i que també ella ve a ser enigmàtica, mai es pot interpretar al 100%

      Elimina
  6. Cada comentari de text és com mirar-se en el mirall. Tu, no pas l'altre, és qui s'hi reflexa.

    ResponElimina
  7. En darrer terme potser no perquè potser sempre et pot dir coses noves, però normalment m'agrada que permetin aproximar-se a un sentit que et vulgui dir alguna cosa, més enllà de la pura musicalitat del llenguatge. Per cercar musicalitat només, millor em poso música.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Forma i contingut, la dicotomia clàssica. És bo de tenir idees, és bo de saber-les dir. Jo oscil·lo entre els dos extrems habitualment. I encara no ho tinc clar, sóc novella!

      Gràcies pel teu comentari i per fer-te'm seguidor.

      Elimina
  8. Disculpa però no és aquesta dicotomia el que jo defenso, jo opino que en un escrit la forma determina el contingut, i el contingut determina la forma. Però en realitat no sóc teòric de res ni em crec massa cap teoria, tot i que m'agrada teoritzar. Només faig el que puc a la pràctica, i (de vegades) m'atreveixo a dir el que m'agrada o no m'agrada.

    De res, gràcies a tu.

    ResponElimina