En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 4 de maig de 2012


Signatura sense rúbrica,
espais buits,
horitzó net.
El llamp de la meva poesia
no vol ser barroc.


18 comentaris:

  1. Horitzó net... llamp senzill i clar.

    El recargament mai m'ha agradat, el considero un recurs sobrant.

    Bon dia, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allò barroc té la seva gràcia, però no sol ser el meu estil.

      Bon dia, Gemma!

      Elimina
  2. És un llampec agosarat i directe. A mi tampoc m'agraden les rúbriques, només les dels manuscrits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Normalment un llamp és en un instant.

      L'altre dia vaig anar al meu ajuntament i vaig firmar un paper. La dona que em va atendre em va fer un gest com volent dir que em deixava alguna cosa, la rúbrica!

      Elimina
    2. El que dura un instant del llamp és la resplandor, que per a mi és el llampec.

      Elimina
    3. Se m'ha acudit un poema per un altre dia, relacionat amb això.

      Elimina
  3. La meua psicoanalista em deia: _Si jo m'autoanomenara psicoanalista no ho seria pas.
    I també: _Digues-me de que presumeixes i et diré de que manques.
    La veritat és que qui posa rúbriques i etiquetes vol ser, i només qui existeix i viu amb el devenir natural és autèntic. O així ho pense jo.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no presumeixo, la meva firma no té rúbriques. Em van dir que denota sinceritat, i he llegit que la majoria dels artistes no tenen rúbrica a la signatura. Per alguna cosa deu ser.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. Quina esplèndida trobada amorosa la de l'horitzó quan rep el llamp que el travessa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què esplèndid el teu comentari-poema! El llamp fa tanta poesia...

      Elimina
  5. Diria un "Hostia que bo!!" pero em contindré i només dire que m'agrada moltissim aquesta fuetada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa molta il·lusió que t'agradi, Miquel Àngel! És un poema tan senzill com vol ser-ho.

      Elimina
  6. Si treiem les metàfores queda només el llevat del pa. Góngora era un pesat :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'admiro la imatge del llevat. Les metàfores m'agraden, però, com aquesta mateixa. A vegades una mica de mermelada ajuda també!

      Elimina
  7. Es podria dir que has definit una poesia minimalista. Fent un acudit, la poesia del mínim mal... I parlant seriosament, un màxim de significat amb els mínims elements. Com a la música, els silencis, els espais en blanc al pentagrama, són significatius, i de fet constitueixen la base de l'estructura on respira el so. I per cert que la música barroca, sempre he pensat, té poc a veure amb l'arquitectura barroca, és lleugera i gens recarregada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bo això del "mínim mal". El barroc no és necessàriament dolent, ho són les seves connotacions. Jo sóc com sóc, la meva signatura sempre ha estat igual. Quan em carrego massa es nota automàticament en el meu rendiment.

      Elimina
  8. Helena, he posat avui aquest bloc a la meva personal aportació a la cadena Liebster blog, que conec gràcies a tu.

    ResponElimina