L'altre dia vaig anar al meu ajuntament i vaig firmar un paper. La dona que em va atendre em va fer un gest com volent dir que em deixava alguna cosa, la rúbrica!
La meua psicoanalista em deia: _Si jo m'autoanomenara psicoanalista no ho seria pas. I també: _Digues-me de que presumeixes i et diré de que manques. La veritat és que qui posa rúbriques i etiquetes vol ser, i només qui existeix i viu amb el devenir natural és autèntic. O així ho pense jo.
Jo no presumeixo, la meva firma no té rúbriques. Em van dir que denota sinceritat, i he llegit que la majoria dels artistes no tenen rúbrica a la signatura. Per alguna cosa deu ser.
Es podria dir que has definit una poesia minimalista. Fent un acudit, la poesia del mínim mal... I parlant seriosament, un màxim de significat amb els mínims elements. Com a la música, els silencis, els espais en blanc al pentagrama, són significatius, i de fet constitueixen la base de l'estructura on respira el so. I per cert que la música barroca, sempre he pensat, té poc a veure amb l'arquitectura barroca, és lleugera i gens recarregada.
Molt bo això del "mínim mal". El barroc no és necessàriament dolent, ho són les seves connotacions. Jo sóc com sóc, la meva signatura sempre ha estat igual. Quan em carrego massa es nota automàticament en el meu rendiment.
Horitzó net... llamp senzill i clar.
ResponEliminaEl recargament mai m'ha agradat, el considero un recurs sobrant.
Bon dia, Helena.
Allò barroc té la seva gràcia, però no sol ser el meu estil.
EliminaBon dia, Gemma!
És un llampec agosarat i directe. A mi tampoc m'agraden les rúbriques, només les dels manuscrits.
ResponEliminaNormalment un llamp és en un instant.
EliminaL'altre dia vaig anar al meu ajuntament i vaig firmar un paper. La dona que em va atendre em va fer un gest com volent dir que em deixava alguna cosa, la rúbrica!
El que dura un instant del llamp és la resplandor, que per a mi és el llampec.
EliminaSe m'ha acudit un poema per un altre dia, relacionat amb això.
EliminaLa meua psicoanalista em deia: _Si jo m'autoanomenara psicoanalista no ho seria pas.
ResponEliminaI també: _Digues-me de que presumeixes i et diré de que manques.
La veritat és que qui posa rúbriques i etiquetes vol ser, i només qui existeix i viu amb el devenir natural és autèntic. O així ho pense jo.
Una abraçada
Vicent
Jo no presumeixo, la meva firma no té rúbriques. Em van dir que denota sinceritat, i he llegit que la majoria dels artistes no tenen rúbrica a la signatura. Per alguna cosa deu ser.
EliminaUna abraçada.
Quina esplèndida trobada amorosa la de l'horitzó quan rep el llamp que el travessa...
ResponEliminaQuè esplèndid el teu comentari-poema! El llamp fa tanta poesia...
EliminaDiria un "Hostia que bo!!" pero em contindré i només dire que m'agrada moltissim aquesta fuetada
ResponEliminaEm fa molta il·lusió que t'agradi, Miquel Àngel! És un poema tan senzill com vol ser-ho.
EliminaSi treiem les metàfores queda només el llevat del pa. Góngora era un pesat :)
ResponEliminaT'admiro la imatge del llevat. Les metàfores m'agraden, però, com aquesta mateixa. A vegades una mica de mermelada ajuda també!
EliminaEs podria dir que has definit una poesia minimalista. Fent un acudit, la poesia del mínim mal... I parlant seriosament, un màxim de significat amb els mínims elements. Com a la música, els silencis, els espais en blanc al pentagrama, són significatius, i de fet constitueixen la base de l'estructura on respira el so. I per cert que la música barroca, sempre he pensat, té poc a veure amb l'arquitectura barroca, és lleugera i gens recarregada.
ResponEliminaMolt bo això del "mínim mal". El barroc no és necessàriament dolent, ho són les seves connotacions. Jo sóc com sóc, la meva signatura sempre ha estat igual. Quan em carrego massa es nota automàticament en el meu rendiment.
EliminaHelena, he posat avui aquest bloc a la meva personal aportació a la cadena Liebster blog, que conec gràcies a tu.
ResponEliminaMoltes gràcies, vaig a veure-ho.
Elimina