En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 5 de maig del 2012


Llamp instantani,
retruny d'aquell llampec,
que l'interpreta.


14 comentaris:

  1. Se m'acudeix el mite de la caverna de Plató, ningú no sap exactament què hi veu o millor, quan vivim no sabem quina és la realitat "de de veres" sinó que ens deixem guiar pel que veiem, és una mica la controvèrsia amb Hume de Descartes, tot és una qüestió de fe, perquè quan mirem un termòmetre per a veure la temperatura a un pacient, per exemple i no sóc metge, en què tenim fe en darrera instància? en la nostra percepció, en la nostra mirada. Tot allò altre és el retruny que l'interpreta com molt bé i en molt poques paraules has dit, tens el do de dir moltes coses no de manera críptica sinó condensada.

    M'ha fet pensar un munt.

    Salutacions

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a més amb la poesia, que li confereix molta més dificultat, perquè fas com xicotets haikus vitals i vius.

      Elimina
    2. Quin retruny del meu poema has fet! Molt brillant, es nota que t'he fet pensar.

      Elimina
  2. No sóc críptica, però els meus poemes no són elementals, penso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No són en absolut elementals sinó tot el contrari, esències que denoten la teua esència, símptoma o ànima.

      Elimina
    2. Gràcies, Vicent. Sempre penso que se m'acabarà la vena el dia següent, però hi torno sempre. Són un gran invent, els blocs.

      Elimina
  3. Als que estem tocats per la literatura, per les lletres ens passa com a la Tortuga i Aquiles, que sempre tenim un centímetre més que aquest, i mai se'ns acaba la vena, no et preocupes per això, se t'acabarà quan hages mort t'ho assegure.

    La vena per molts anys...

    Vicent

    ResponElimina
  4. Un llamp va ser prou perquè Pau de Tars caigués del cavall i quedés encegat, tanta és la seva força, com al vers.
    Anònim
    Olga (ja torna a demanar els perfils...)

    ResponElimina
  5. Gran metàfora de la interpretació del vers. Fa una estona ha tronat prop de casa, devia ser el retruny d'aquests versos que encara no havia llegit. M'agrada molt el sentit que has donat a tots els significants del fenòmen meteropoètic. Jo sóc un llampec!

    ResponElimina
  6. Tots ho devem ser, un llampec, quan provem d'escriure.
    Gràcies, Sílvia.

    ResponElimina
  7. Crec que va ser la Sílvia que ens va parlar del cervell del cor, una manera de pensar que resideix a la zona propera al cor. Sigui allà, o sigui en algun indret del cervell, o fora de nosaltres, la inspiració ens visita com un llamp, ens parla com des de fora de nosaltres, inesperada, sorprenent i desconeguda. Per a alguns és la mateixa veu divina, per això mateix. Després vénen les notes a peu de pàgina, els catàlegs i els comentaris, tot el retruny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tots els retrunys fossin com els teus! És interessant això del cervell del cor. La inspiració sempre és màgica.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...