Com a catalana que sóc,
sempre m'ha costat d'estimar,
però quan ho he fet
ha estat per estimar molt.
Tampoc exterioritzo el sentiment,
però és sempre dins meu
com el sentit d'una metàfora
sempre es pot trobar.
Com la tinta de la meva ploma
s'acaba vessant en cada poema.
Qui estima, és estimat.
ResponEliminaEl seduït és seductor, Xavier!
EliminaEls sentiments no s'haurien d'exterioritzar, però això no vol dir que no facin feina per dintre. Estimar és molt important, segurament més que no pas que t'estimin, que també. No se m'havia acudit mai que als catalans (o a les catalanes, que és el que dius) ens/us costi d'estimar. Hi pensaré: és el que m'agrada dels teus poemes, que fan pensar. Gràcies.
ResponEliminaRamon,
Eliminano sé si els sentiments s'haurien d'exterioritzar o no, és el que jo faig. Un cop vaig sentir això, que els catalans d'entrada no estimem, però que quan ens atrapen, les nostres emocions són especialment profundes, que deia Forster. A banda que els catalans no tenim "gustar, querer i amar" com en castellà, només "agradar i estimar", sempre som més austers, menys carregats i exagerats que els castellans.
Estimar no costa res, és de franc, encara que de vegades pot eixir-te car.
ResponEliminaEstimar demostrant-ho sí que costa, Jpmerch. Fent un bon poema, per exemple, tot i que no és la manera més important, per a mi ho és.
EliminaDiuen que és ben bé així que som els catalans, que ens costa estimar però que quan ho fem, ho fem de veritat.
ResponEliminaÉs curiós però jo mai em faig aquestes preguntes... potser és que tinc por que la resposta em doni que no sóc una bona catalana!! :-)))
Assumpta,
Eliminadoncs jo tinc matrícula en ser catalana!