Tot, nuesa, roba, artificialitat, naturalitat, tot parla, tot és llenguatge, el llenguatge ho és tot i la darrera artificialitat és la tipogràfica, que tu apuntaves temps abans, no me'n recorde en quin poema. Però una roba diu molt de nosaltres igual que quan tenim l'artificialitat entre cometes de la barba, que ara està de moda, o no ens rentem en dos dies o portem una roba bruta o neta o amb perfum o tenim un cos amb les mamelles caigudes o musculoses o simplement estem prims o grossos o anem amb corbata o sense. La corbata sempre m'ha semblat, portada per barons o per dones una roba que donava o feia un valor afegit, un valor simbòlic, que de vegades estufava.
Bo, et deixe, una abraçada des d'un racó del nostre domini lingüístic, València
I tant que sí, mira jo em dic Vicent, mon pare, com que jo vaig nàixer a l'època de Franco em van batejar Vicente i jo un dia en venir la democràcia em vaig posar Vicent, li ho vaig preguntar, aquestes coses cal l'aprovació dels pares sempre, i em va dir un sí clamorós i natural, doncs bé jo als meus darrers dos blocs que ja he esborrat, ara espere no esborrar aquests mai, els vaig titolar "El darrer home" com fent una apologia que era una presa de consciència de la fi de la Història seguint el meu instint i autors com Hegel o Nietzsche i també com i per què t'ho dic a Sant Vicent que anunciava la fi del món per tot Europa i en català-valencià, la veritat és que mai el meu nom ha estat més que Vicent, el Vicente era una imposició de l'amo d'aquella època, mon pare em volia inconscientment Vicent i jo he afaiçonat la meua vida amb respecte al meu nom. Té tota la raó Kundera.
Jo me'l vaig canviar, és una cosa molt fàcil, però si mon pare haguera mort ja no m'ho haguera canviat, canviar-se el nom és una ofensa si es fa sense consentiment patern i del que normalment i inconscient ens penedim. Elena deu ser una popularització en castellà de l'Helena, que vol dir grega en l'ampli sentit cultural, que també existeix en castellà, així que si te'l canvies que visquen els teus pares encara, si no et podries penedir, canviar-se el nom sense consentiment dels pares és una gran ofensa i diu molt de la persona en quant al seu patiment. Rainer Maria Rilque s'ho va canviar i es va analitzar amb Lou Andreas Salomé que li ho va fer saber, doncs no va tenir l'aprovació paterna o materna.
Crec que en un poema la vestimenta forma part de l'ànima, inextricablement. I aquesta vestimenta pot ser molt variada, pot anar des de la nuesa fins a la capa d'ermini, segons l'estil de qui escriu. Així ho veig jo.
Estic d'acord amb tu, novesfors. Un mateix poeta pot passar de la nuesa a la capa d'ermini, de l'ambivalència a la claredat. Les dues coses tenen força, fan poesia.
Ei, m'agrada molt. La forma és ànima, i abriga. Molt ben expressat. També hi ha poetes que de tan purs que volen ser fan poemes quasi nus, de tan abstractes. Llavors pot passar que els poemes (i els lectors) s'encostipin.
He esborrat el comentari anterior (bàsicament, el mateix que aquest) perquè se m'hi havia escapat una errada gramatical. No és que m'autocensuri, és que la forma és important, de debò. Petons!
Això de la roba segurament que a occident és tal com dius. Què passa en altres cultures on van gairebé nus? Transportat al poema, m'agrada molt com ho expresses.
Tot, nuesa, roba, artificialitat, naturalitat, tot parla, tot és llenguatge, el llenguatge ho és tot i la darrera artificialitat és la tipogràfica, que tu apuntaves temps abans, no me'n recorde en quin poema.
ResponEliminaPerò una roba diu molt de nosaltres igual que quan tenim l'artificialitat entre cometes de la barba, que ara està de moda, o no ens rentem en dos dies o portem una roba bruta o neta o amb perfum o tenim un cos amb les mamelles caigudes o musculoses o simplement estem prims o grossos o anem amb corbata o sense.
La corbata sempre m'ha semblat, portada per barons o per dones una roba que donava o feia un valor afegit, un valor simbòlic, que de vegades estufava.
Bo, et deixe, una abraçada des d'un racó del nostre domini lingüístic, València
Vicent
Vicent,
Eliminael nostre nom també és senyal de l'ànima, que diu Kundera.
I tant que sí, mira jo em dic Vicent, mon pare, com que jo vaig nàixer a l'època de Franco em van batejar Vicente i jo un dia en venir la democràcia em vaig posar Vicent, li ho vaig preguntar, aquestes coses cal l'aprovació dels pares sempre, i em va dir un sí clamorós i natural, doncs bé jo als meus darrers dos blocs que ja he esborrat, ara espere no esborrar aquests mai, els vaig titolar "El darrer home" com fent una apologia que era una presa de consciència de la fi de la Història seguint el meu instint i autors com Hegel o Nietzsche i també com i per què t'ho dic a Sant Vicent que anunciava la fi del món per tot Europa i en català-valencià, la veritat és que mai el meu nom ha estat més que Vicent, el Vicente era una imposició de l'amo d'aquella època, mon pare em volia inconscientment Vicent i jo he afaiçonat la meua vida amb respecte al meu nom. Té tota la raó Kundera.
EliminaUna abraçada ben vicentina
Vicent
Vicent,
Eliminajo em dic Elena, però m'han dit que en català és Helena.
Jo me'l vaig canviar, és una cosa molt fàcil, però si mon pare haguera mort ja no m'ho haguera canviat, canviar-se el nom és una ofensa si es fa sense consentiment patern i del que normalment i inconscient ens penedim.
EliminaElena deu ser una popularització en castellà de l'Helena, que vol dir grega en l'ampli sentit cultural, que també existeix en castellà, així que si te'l canvies que visquen els teus pares encara, si no et podries penedir, canviar-se el nom sense consentiment dels pares és una gran ofensa i diu molt de la persona en quant al seu patiment.
Rainer Maria Rilque s'ho va canviar i es va analitzar amb Lou Andreas Salomé que li ho va fer saber, doncs no va tenir l'aprovació paterna o materna.
Vicent
És ben cert.. Algun cop descuido les formes per anar massa a fons... I el missatge que dono pot quesar estrafet, qui sap si incomprensible...
ResponEliminaLa forma també és ànima..
Carme,
Eliminaforma i contingut, en el fons, són indestriables.
M'agrada, en tan poc espai tantes coses, com aquesta visió de la poesia i de l'art com un aixopluc.
ResponEliminaSalut.
Igor,
Eliminaels teus comentaris són sempre un aixopluc!
Crec que en un poema la vestimenta forma part de l'ànima, inextricablement. I aquesta vestimenta pot ser molt variada, pot anar des de la nuesa fins a la capa d'ermini, segons l'estil de qui escriu. Així ho veig jo.
ResponEliminaEstic d'acord amb tu, novesfors. Un mateix poeta pot passar de la nuesa a la capa d'ermini, de l'ambivalència a la claredat. Les dues coses tenen força, fan poesia.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEi, m'agrada molt. La forma és ànima, i abriga. Molt ben expressat. També hi ha poetes que de tan purs que volen ser fan poemes quasi nus, de tan abstractes. Llavors pot passar que els poemes (i els lectors) s'encostipin.
ResponEliminaHe esborrat el comentari anterior (bàsicament, el mateix que aquest) perquè se m'hi havia escapat una errada gramatical. No és que m'autocensuri, és que la forma és important, de debò. Petons!
Quina contradicció, una abstracció nua, Ramon. Per a mi l'abstracció és com la poesia hermètica.
EliminaEts molt exigent!
Això de la roba segurament que a occident és tal com dius. Què passa en altres cultures on van gairebé nus?
ResponEliminaTransportat al poema, m'agrada molt com ho expresses.
Xavier,
Eliminacrec que això és una cosa bona de la civilització occidental. No m'agrada gens el nudisme.
Gràcies, però no té pas cap mèrit, com ho expresso!
Un poema tan breu i m'ha fet pensar una bona estona!
ResponEliminaI t'he de donar la raó.
Glòria,
Eliminahi ha poetes que diuen que no es volen despullar, d'aquí m'ha vingut.