A mi m'agrada molt viatjar en tren, sobretot quan vas al costat de la finestra i vas mirant el paissatge. És una manera de connectar amb el que veus, i moltes vegades és natura. Bé, això segons el que jo he interpretat. Un vers molt real i la foto molt bonica. Un petó.
Lourdes, els teus comentaris solen tenir molt de suc! Jo em referia al contrast entre progrés, artifici, i natura, que amb la poesia volem aconseguir de connectar.
Els homes sovint malmetem la natura per mitjà de la tècnica i amb el pretext del progrés. Cada cas és un cas, i no negaré que de vegades un progrés realment necessari justifiqui algun petit desastre natural. Però com a norma general, ens ho hauríem de fer mirar: la tendència és carregar-nos el medi ambient a canvi de falsos avantatges que, en el fons, només serveixen per a fer molt més riques quatre multinacionals milionàries, amb centenars de polítics a sou. Què hi pot fer la poesia? Ben poc: però com a mínim, aportar una mica de seny, despertar la sensibilitat per defensar la matura, la humanitat, la justícia… i també la tècnica i el progrés, per què no?, contra la cobdícia de quatre llops amb massa poder. Llegim i reflexionem: és el que més por els fa, que pensem.
Ramon, a mi el que no m'agrada són els "progres" que precisament, i paradoxalment, van en contra del progrés. Jo també prefereixo l'art, però no es pot matar tot el que és gras.
M'ha semblat que el vers té prespectiva, com la fotografia. Bona connexió!
ResponEliminaXavier,
Eliminasí que té perspectiva, si tu l'hi veus!
A mi m'agrada molt viatjar en tren, sobretot quan vas al costat de la finestra i vas mirant el paissatge. És una manera de connectar amb el que veus, i moltes vegades és natura. Bé, això segons el que jo he interpretat. Un vers molt real i la foto molt bonica.
ResponEliminaUn petó.
Lourdes,
ResponEliminaels teus comentaris solen tenir molt de suc! Jo em referia al contrast entre progrés, artifici, i natura, que amb la poesia volem aconseguir de connectar.
Els homes connectem la natura i la tècnica... nosaltres som natura i fem la tècnica, igualment com fem el vers...
ResponEliminaCarme,
Eliminacrec que el vers que és mig natura, mig artifici, mig intuïció, mig...
És un metall que naix amb l'empelt de la flor i ens connecta, ens dóna ànims i vida, esperança.
ResponEliminaEl tren de la vida
Vicent
Vicent,
Eliminarealment hi ha esperança per endavant, en aquesta imatge.
Els viatges amb tren han estat sempre molt poètic. Aquest no és un metall fred.
ResponEliminaGlòria,
Eliminaa mi no em sembla tan poètic. Però és veritat que no és un metall fred.
Els homes sovint malmetem la natura per mitjà de la tècnica i amb el pretext del progrés. Cada cas és un cas, i no negaré que de vegades un progrés realment necessari justifiqui algun petit desastre natural. Però com a norma general, ens ho hauríem de fer mirar: la tendència és carregar-nos el medi ambient a canvi de falsos avantatges que, en el fons, només serveixen per a fer molt més riques quatre multinacionals milionàries, amb centenars de polítics a sou. Què hi pot fer la poesia? Ben poc: però com a mínim, aportar una mica de seny, despertar la sensibilitat per defensar la matura, la humanitat, la justícia… i també la tècnica i el progrés, per què no?, contra la cobdícia de quatre llops amb massa poder. Llegim i reflexionem: és el que més por els fa, que pensem.
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaa mi el que no m'agrada són els "progres" que precisament, i paradoxalment, van en contra del progrés. Jo també prefereixo l'art, però no es pot matar tot el que és gras.
Un poema que els trens d'alta velocitat no poden entendre.
ResponEliminaRafel,
Eliminaperò tu sí que l'entens, el poema! Gràcies!