Però una vida sense poesia és un cos sense ànima, una primavera sense flors... Quina gran reflexió, Helena!! Quanta poesia ens falta encara per llegir i escriure...
La poesia és aturar la vida un instant. descobrir-la misteriosa i provar de dotar-la d'un sentit. Un sentit que escapa a les paraules i que, tanmateix, busquem expressar a través de les paraules. O dintre de les paraules.
Ah! se m'havia oblidat al meu bloc en el comentari, mira, el discurs que equipara víctima i botxí és el discurs de l'analista, un dels cinc discursos humans, els altres són el de l'amo, el capitalista, l'histèric i l'universitari o de la ciència, és el discurs més arriscat, perquè et fan del contrari que el teu interlocutor, per no estar amb ningú, Franco els deia tebis, i és el que vol posar o s'encarrega i frueix de posar el discurs histèric, el de les dones, no físiques sinó del no-tot femení, en contra d'allò fal·lico-masculí en un lloc primordial, és un discurs revolucionari, i sol posar-se l'individu quan hi és, en el lloc de boc expiatori dels altres.
Bé, t'ho he dit per si de cas algun dia et trobes, que de ben segur t'hauràs trobat en aquest discurs, és quan per exemple et penses que estàs en el lloc de Crist o de la Verge, fent una analogia, no et preocupes, cal pair-lo, però una vegada i transitant per tots els discursos, no ancorant-se mai en un de sol, és d'allò més habitual.
Una forta abraçada i disculpa si no t'havia contestat al meu bloc però com que tu i jo hem parlat de moltes coses, jo crec que t'interessava saber açò, que no és una anomalia sinó un estat o discurs humà.
Ves al meu bloc la reconciliació i en un article del dia 28-04-2012 trobaràs teoria dels quatre discursos de Jacques Lacan, i només si t'abelleix, perquè jo tinc amics que quan escriuen un llibre volen que te'l llegisques i a més et fan un examen i si no t'ho has llegit dius, vaja! com he quedat! només si t'abelleix, i després parlem d'una altra cosa.
Doncs al meu anàlisi vaig arribar a aquestes conclusions i les hi vaig trobar temps després als seminaris de Jacques Lacan, ell és un deixeble de Freud, el més important i ja mort, va fer tota la seua obra pels anys 60 i 70 del segle passat.
Sílvia, és que sóc massa radical! Però no puc fer-hi res, no m'agraden els poemes eròtics. Tenia un professor que deia "per què fer un poema d'amor si mentrestant pots estar fent-lo?" Jo li diria, per què fer l'amor si mentrestant pots estar fent un poema?
Doncs ja pots veure que les teves cabòries són infundades, Jpmerch! Jo a vegades també penso que jo sóc l'antipoesia! Aquest poema n'és un exemple. Faig el que puc, i em meravella de veure les vostres reaccions sempre positives.
La vida ja hi és quan nosaltres arribem... La poesia ens l'hem de posar nosaltres...
ResponEliminaLa posem, la compartim, la gaudim. Gràcies!!
Carme,
Eliminala poesia, com l'art, és artifici, va més enllà de la vida, com dius tu.
Però una vida sense poesia és un cos sense ànima, una primavera sense flors... Quina gran reflexió, Helena!! Quanta poesia ens falta encara per llegir i escriure...
ResponEliminaElisenda,
Eliminaens falta poesia per llegir i escriure, les dues coses. Que ens diguin, que diguem.
La poesia és aturar la vida un instant. descobrir-la misteriosa i provar de dotar-la d'un sentit. Un sentit que escapa a les paraules i que, tanmateix, busquem expressar a través de les paraules. O dintre de les paraules.
ResponEliminaEduard,
Eliminam'agradaria de saber escriure tant com tu! Em quedo amb "dins de les paraules".
En la recerca del mot que perfeccioni un poema, també hi ha vida.
ResponEliminaFita
Xavier,
Eliminahi ha vida en un poema, hi ha poesia en la llengua.
... I de tant en tant el tercer element la poesia feta vida, la unió entre poesia i vida, com ho fa l'amor, que ens dóna lloc al nostre discurs.
ResponEliminaVicent
Vicent,
Eliminaaixò és el millor de tot!
Ah! se m'havia oblidat al meu bloc en el comentari, mira, el discurs que equipara víctima i botxí és el discurs de l'analista, un dels cinc discursos humans, els altres són el de l'amo, el capitalista, l'histèric i l'universitari o de la ciència, és el discurs més arriscat, perquè et fan del contrari que el teu interlocutor, per no estar amb ningú, Franco els deia tebis, i és el que vol posar o s'encarrega i frueix de posar el discurs histèric, el de les dones, no físiques sinó del no-tot femení, en contra d'allò fal·lico-masculí en un lloc primordial, és un discurs revolucionari, i sol posar-se l'individu quan hi és, en el lloc de boc expiatori dels altres.
EliminaBé, t'ho he dit per si de cas algun dia et trobes, que de ben segur t'hauràs trobat en aquest discurs, és quan per exemple et penses que estàs en el lloc de Crist o de la Verge, fent una analogia, no et preocupes, cal pair-lo, però una vegada i transitant per tots els discursos, no ancorant-se mai en un de sol, és d'allò més habitual.
Una forta abraçada i disculpa si no t'havia contestat al meu bloc però com que tu i jo hem parlat de moltes coses, jo crec que t'interessava saber açò, que no és una anomalia sinó un estat o discurs humà.
Petons des de Russafa
Vicent
I l'histèric és el que frueix amb el saber, jo hi solc estar en molts moments del dia, és també quan estàs de subaltern a la faena, etc.
EliminaVicent
Vicent,
Eliminatot això dels discursos d'on ho treus? És que tot sovint en parles.
Ves al meu bloc la reconciliació i en un article del dia 28-04-2012 trobaràs teoria dels quatre discursos de Jacques Lacan, i només si t'abelleix, perquè jo tinc amics que quan escriuen un llibre volen que te'l llegisques i a més et fan un examen i si no t'ho has llegit dius, vaja! com he quedat! només si t'abelleix, i després parlem d'una altra cosa.
EliminaVicent
Em costa molt, Vicent, em sap greu! Les entrades llargues a internet sempre em costen. Jo només volia saber on ho havies llegit abans.
EliminaDoncs al meu anàlisi vaig arribar a aquestes conclusions i les hi vaig trobar temps després als seminaris de Jacques Lacan, ell és un deixeble de Freud, el més important i ja mort, va fer tota la seua obra pels anys 60 i 70 del segle passat.
EliminaUna abraçada
Vicent
Com el Vicent, penso que dur la poesia a la vida i la vida a la poesia seria la simbiosi perfecta.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaés que sóc massa radical! Però no puc fer-hi res, no m'agraden els poemes eròtics. Tenia un professor que deia "per què fer un poema d'amor si mentrestant pots estar fent-lo?" Jo li diria, per què fer l'amor si mentrestant pots estar fent un poema?
Pel títol pensava que anaves a parlar de mi.
ResponEliminaDoncs ja pots veure que les teves cabòries són infundades, Jpmerch! Jo a vegades també penso que jo sóc l'antipoesia! Aquest poema n'és un exemple. Faig el que puc, i em meravella de veure les vostres reaccions sempre positives.
EliminaLa poesia conté la vida i totes les variacions possibles. La poesia és la vida contada.
ResponEliminaSàvies paraules, Olga.
ResponElimina