En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 26 de març del 2015

Deix de bellesa

Jo no deixo la poesia,
però ella em ronda a mi
com una papallona
que va i ve,
com la lluna ara i adés
tapada pels núvols.

8 comentaris:

  1. Ho dius molt bonic i crec que també és bonic el fet que passi ben bé així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      un poema sempre és la lluna que es mostra i s'amaga alhora. Això és una possible conseqüència del que diu el poema.

      Elimina
  2. La lluna encara que sigui rere els núvols, manté la seva influència. En el teu cas, poètica.

    ResponElimina
  3. Quina conjunció més perfecta! No trobes, Excelsa? Tu no la deixes i ella et ronda. És aquella sensació confortable de què mai et sens sol, o sola, malgrat, a vegades, estar sol, o sola...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      jo no acostumo a deixar res ni ningú.

      Elimina
    2. Així millor: "Quina conjunció més perfecta, Excelsa! No trobes? Tu no deixes la poesia i ella et ronda a tu... És aquella sensació confortable de què mai et sens sola, malgrat trobar-te sola."

      Elimina
    3. És el millor que et pot passar, Abel!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...