Quina conjunció més perfecta! No trobes, Excelsa? Tu no la deixes i ella et ronda. És aquella sensació confortable de què mai et sens sol, o sola, malgrat, a vegades, estar sol, o sola...
Així millor: "Quina conjunció més perfecta, Excelsa! No trobes? Tu no deixes la poesia i ella et ronda a tu... És aquella sensació confortable de què mai et sens sola, malgrat trobar-te sola."
Ho dius molt bonic i crec que també és bonic el fet que passi ben bé així.
ResponEliminaCarme,
Eliminaun poema sempre és la lluna que es mostra i s'amaga alhora. Això és una possible conseqüència del que diu el poema.
La lluna encara que sigui rere els núvols, manté la seva influència. En el teu cas, poètica.
ResponEliminaXavier,
Eliminala lluna sempre hi és, encara que no la veiem.
Quina conjunció més perfecta! No trobes, Excelsa? Tu no la deixes i ella et ronda. És aquella sensació confortable de què mai et sens sol, o sola, malgrat, a vegades, estar sol, o sola...
ResponEliminaAbel,
Eliminajo no acostumo a deixar res ni ningú.
Així millor: "Quina conjunció més perfecta, Excelsa! No trobes? Tu no deixes la poesia i ella et ronda a tu... És aquella sensació confortable de què mai et sens sola, malgrat trobar-te sola."
EliminaÉs el millor que et pot passar, Abel!
Elimina