En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 12 de març del 2015

Què és la bellesa?

Unes ulleres de sol
o la teva mirada.
Els llavis pintats 
o la manca de coqueteria.
Una metàfora
o el sentiment que t'arriba.

Aquesta dialèctica 
prové de Plató 
i encara perdura.

12 comentaris:

  1. La bellesa és tot i és res, només depén de l'observador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume,
      depèn de tots dos, crec, del creador i l'intèrpret.

      Elimina
  2. Per sort la bellesa no és una ciència exacte.
    Es pot trobar en les persones o als llocs més insospitats.

    ResponElimina
  3. Triaria sense dubtar les opcions primeres, la mirada sense ulleres de sol i els llavis sense coqueteria i sense pintallavis... Però em quedo amb la metàfora i al mateix temps l'expressió dels sentiments. No cal renunciar ni a l'una ni a l'altra...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Plató preguntava "Què és la bellesa, una cullera d'or o una de fusta"? Jo em quedo en primer lloc amb la segona part de les tres idees. El sentiment és per sobre de la metàfora en art, penso.

      Elimina
  4. No tots entenem el mateix quan parlem de bellesa ja sigui per valorar un paisatge, un poema o una pel·lícula. Tan sols puc dir que el meu gust estètic coincideix amb una determina gent i no amb una altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Consol. Però jo crec que puc sintonitzar amb moltes maneres d'entendre la bellesa.

      Elimina
  5. La metàfora, si és bona, pot suggerir més bellesa que la imatge més literal… També el sentiment, sense la traducció dels mots, és coix per a compartir-se...

    ResponElimina
    Respostes
    1. August,
      deixem-ho que el millor és la metàfora i el sentiment alhora. Com em va venir a dir Jordi Dorca una vegada, un bon poema és el que amaga i mostra al mateix temps, va per la realitat i transcendeix.

      Elimina
  6. Nena, la bellesa fins i tot rau en el concepte que en tenen els cecs, o els quasi cecs. La veu ben timbrada és bella, i amb ella el rerefons de metonímia que el seu portador també és ben plantat.

    me faràs sospirar, "punyetera" :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Montse! Em fas creure que jo també faig bellesa!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...