En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 9 de juny de 2014

Joia que ets dels déus fortuna

Riure, tenir alegria i ser feliç,
tres coses diferents,
com el bonic, el bell i el sublim.

Poques vegades les dues cares
de la moneda expressen
el mateix estat d'ànim.

Però alegria sobre alegria
han generat meravelles com
la Simfonia número Nou.

[per a les Itineràncies poètiques]

18 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la segona estrofa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com l'amor d'igual a igual, Jpmerch, poques vegades passa.
      Moltes gràcies!

      Elimina
  2. Estàs segura que la moneda només té dues cares Helena?

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té cara i creu, Vicent, però dues cares en definitiva. A banda d'això, pot caure de gairell, el que seria la tercera cara. Però jo no en vull saber res de terceres vies!

      Elimina
    2. Doncs no em referia a tres cares sinó a les infinites que conformen cada una de les que podem veure...
      I et pose els tres punts i seguits per a que ho veges.

      Vicent

      Elimina
    3. Vicent, infinites cares, però bàsicament tristes o alegres.

      Elimina
    4. No, tristes, alegres, eufòriques, histèriques, desllabaçades, paranoiques, maníaques, depressives, ploroses de joia, ploroses de tristor, ploroses de nostàlgia, etc.

      I em deixe tot un diccionari, creu-me, són les cares com eixos antics fitxers d'Internet que començaven a carregar-se fins que arribaven a anar cada vegada més despai fins que semblava que s'aturaven, però torna a creure'm seguien infinitament, això ho saben els ingenus matemàtics, que seguien infinitament, com les cares i els sentiments existents, pensa que cap persona del món és repetida i en som més de 7.000.000.000, és més, cap cosa es repeteix al món, si ho mirem amb lupa i hi ha infinita aigua com per a fer les lupes, infinites lupes cada una més o menys gran o xicoteta.

      Vicent

      Elimina
    5. Pensa que els normòpates, els qui solem anomenar normals, que conformen el 20 % de la població, no coneixen la tristor ni la joia, i no els fa falta, els coneixen el gaudi només, per manar o per traure plusvàlues, és la llur millor cara.

      Elimina
    6. És veritat això que dius, Vicent. Tants caps tants barrets.
      Com es pot no conèixer ni la tristor ni la joia? Això no és normal.

      Elimina
    7. Sí, creu-me, segons el grau de normalitat hi ha qui la sent o les sent un instant només i hi ha qui no les sent mai, creu-me, només frueixen o gaudeixen del poder i de l'obtenció de les plusvàlues i això és el que ells anomenen felicitat, que no joia o tristor que és dels histèrics només, jo en sóc un, però les sent cada vegada menys.

      Una abraçada des del barri de Russafa de la ciutat de València

      Vicent

      Elimina
  3. Si mes no, si no aconseguim les tres , que no ens manqui l'alegria !!
    Bon dilluns, Helena !

    ResponElimina
  4. Jo això de ser feliç ja ho he deixat estar, ara miro de viure bé i conservar l'alegria. La felicitat és de més a més, com un regal que ve molt de tant en tant, instants... però no es pot posseir. L'última estrofa ho diu perfectament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      a vegades el més trist i desassossegat és el més feliç, el que li passava a Pessoa.

      Elimina
  5. Repeteico... Poema... Reforço l'alegria.

    ResponElimina
  6. Música i poemes. A estones ens acosten la felicitat.

    ResponElimina