El que dius de la flor al vent m'ha portat a la memòria la vegada en què, com em passa ara moltes vegades, tot i que aleshores era cosa estranya, va coincidir el meu estat d'ànim amb el vent, era que jo vaig atemorir-me per un afer en un moment determinat que va començar un fort vent i va ploure movent-se en un parell de segons les fulles seques del terra. Això era poesia, feta amb el sentiment, delicada, amb moltes lectures, com una dent de lleó (no sé si vols dir una dent de lleó, però tant se val, la veritat no és l'important d'un discurs i em valdrà igualment) cruel i despietada com el vent i la pluja en un moment en què tot va malament.
Potser la poesia és justament l'intent de fer perdurar el que sabem que és peremptòriament fugaç. Assenyales l'ambigüitat també, com un dels seus elements constitutius. Hi estic d'acord. És en la riquesa de significats i en la manca d'imposició d'un de sol, que la poesia creix i penetra.
Finestres de vitrals que sedueixen pel seu asortiment de colors,el reflex de la vida. Com la poesia que sedueix amb les seves paraules envers a la vida. Una abraçada Helena.
La pols dura un instant, la poesia perdura
ResponEliminaLa poesia perdura una mica més, Xavier.
EliminaEl que dius de la flor al vent m'ha portat a la memòria la vegada en què, com em passa ara moltes vegades, tot i que aleshores era cosa estranya, va coincidir el meu estat d'ànim amb el vent, era que jo vaig atemorir-me per un afer en un moment determinat que va començar un fort vent i va ploure movent-se en un parell de segons les fulles seques del terra. Això era poesia, feta amb el sentiment, delicada, amb moltes lectures, com una dent de lleó (no sé si vols dir una dent de lleó, però tant se val, la veritat no és l'important d'un discurs i em valdrà igualment) cruel i despietada com el vent i la pluja en un moment en què tot va malament.
ResponEliminaVicent
Que líric això que expliques, Vicent! És millor que el meu poema.
EliminaPerduri, Helena!
ResponEliminaAixò provo de fer, Jordi.
EliminaÉs curiós que l'artista escollís la dent de lleó per a la poesia.
Potser la poesia és justament l'intent de fer perdurar el que sabem que és peremptòriament fugaç. Assenyales l'ambigüitat també, com un dels seus elements constitutius. Hi estic d'acord. És en la riquesa de significats i en la manca d'imposició d'un de sol, que la poesia creix i penetra.
ResponEliminaEduard,
Eliminaestic molt d'acord amb tu.
M'encanta la imatge i les coses delicades, jo també ho sóc bastant. Quan he vist el títol em pensava que hi hauria un poema del Jordi. Molt bonic.
ResponEliminaA mi també m'agrada molt la imatge, Sílvia!
ResponEliminaFinestres de vitrals que sedueixen pel seu asortiment de colors,el reflex de la vida.
ResponEliminaCom la poesia que sedueix amb les seves paraules envers a la vida.
Una abraçada Helena.
Bona interpretació, de la imatge i el poema, Josep Aguilera.
Elimina