En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
divendres, 24 de gener del 2014
Contenció
No sóc una cascada d'aigua salvatge,
ni una muntanya nevada exuberant.
Vull ser més aviat
com la Toscana italiana,
feta de turons, camps i arbres,
el paisatge més bell del món.
Jo crec que sempre hem de fer amb nosaltres mateixos com la mare, de fet totes les dones sou mares i jo m'atreviria a dir que tots els homes, homes i dones del món ho som, tot i que puga semblar reïvindicatiu no ho és, i m'atreviria a dir que hem de dir-nos un "m'agrada perquè és meu" o un "m'agrada perquè sóc jo", tant se val siguem o ens veiem llejos o bonics, bons o roïns, alts o baixos, rics o pobres, intel·ligents o massa acovardats, etc.
Una abraçada carinyosa des del barri de Russafa de la ciutat de València
És difícil estar en desacord amb un bell poema. Però és que aquest a més de rodó, no em pot semblar més encertat: la Toscana és la regió més bella i equilibrada del món, al meu parer també. I jo aspiro a ser com ella.
Sin duda la mejor opción paisajística.., es, también, un estado de ánimo, una quietud sublime... https://blocdejavier.wordpress.com/2014/12/08/contencio/
He trobat verds que en són. Els miro, extasiada...
ResponEliminaBon dia, nena!
cantireta,
Eliminaels verds de la Toscana sí que en són, de verds!
Te'l manllevaré, si vols. Per posar-lo a l'altre blog, amb el teu permís.
ResponEliminaD'acord!
ResponEliminaM'agrada la teva contenció perquè conté bellesa!
ResponEliminaAixò provo de fer, Sílvia! Moltes gràcies!
EliminaA mesura humana, d'una bellesa accessible, de composició seductora, d'una dolcesa que amara endins... Qui no voldria ser com la Toscana?
ResponEliminaLa Toscana, Florència, Siena... són insuperables, Carme!
EliminaUi, sí que t'agrada, Jordi!
ResponEliminaJo crec que sempre hem de fer amb nosaltres mateixos com la mare, de fet totes les dones sou mares i jo m'atreviria a dir que tots els homes, homes i dones del món ho som, tot i que puga semblar reïvindicatiu no ho és, i m'atreviria a dir que hem de dir-nos un "m'agrada perquè és meu" o un "m'agrada perquè sóc jo", tant se val siguem o ens veiem llejos o bonics, bons o roïns, alts o baixos, rics o pobres, intel·ligents o massa acovardats, etc.
ResponEliminaUna abraçada carinyosa des del barri de Russafa de la ciutat de València
Vicent
Vicent,
Eliminadiuen que per ser feliç has de voler ser el que tu ets!
Un lirisme contingut molt proper al de Riba com m'ha dit un pardalet :)
ResponEliminaMolt bonic, Helena, més que no bonic, sublim. Enhorabona!!!
Uf, Joana, sublim! Moltes gràcies!
ResponEliminaFa molts anys que no trepitjo la Toscana, des dels 16 anys! El teu poema m'hi apropa, bellesa robada :)
ResponEliminaJo també, Gemma, des dels 16 anys amb l'institut! Bellesa robada!
ResponEliminaBellesa per conéixer la de la Toscana, però bellesa que vaig coneixent en tu mentre serenament en cultives.
ResponEliminaGEMMA,
ResponEliminam'agrada que em comparis amb la Toscana!
És difícil estar en desacord amb un bell poema. Però és que aquest a més de rodó, no em pot semblar més encertat: la Toscana és la regió més bella i equilibrada del món, al meu parer també. I jo aspiro a ser com ella.
ResponEliminaEduard,
Eliminai jo aspiro a escriure tan bé com tu!
Amb permís de l'Empordà que es mira el Canigó des de lluny i que dorm vora el foc en rebre la cascada de tramontana.
ResponEliminaMolt bona, Rafel!
ResponEliminaSin duda la mejor opción paisajística.., es, también, un estado de ánimo, una quietud sublime... https://blocdejavier.wordpress.com/2014/12/08/contencio/
ResponEliminaJavier,
ResponEliminaaquest poema és inspirat en The remains of the day, en la novel·la de la qual va sortir la gran pel·lícula.