La veritat és que no, no cal seguir cap pauta i la realitat és darrere i davant dels poemes i de la lletra, doncs som llenguatge, tot és llenguatge. Ja et vaig parlar d'Emily Dickinson que va fer els poemes sense rima, i bé que ho va aconseguir, de fet la rima i els límits, tot i que ha d'haver límits en tot, però a l'hora de pautar fan més que res nosa, tot i que cal que hi haja el no límit del límit i el limit del no límit. La llibertat a l'hora d'escriure, l'únic límit que jo li posaria és la tolerància i el respecte, per allò altre no n'hi ha o no n'hi ha d'haver.
Vicent, no em referia a la mètrica, de fet el poema té els peus d'una tanka, però també m'hi podria referir. La pauta és metafòrica i per tant també admet la teva interpretació. Jo segueixo la pauta massa i tot.
El poema tensa la paraula en l'arc de la mètrica. Aquest esforç per extreure'n una realitat que, partint de la seva fletxa, la transcendeixi, cerqui un més enllà, és la poesia.
Jo també sóc força quadriculada, de vegades em costa saltar-me les línies i furgar rere les paraules. Però també penso que els límits són necessaris per començar i per saltar-los més endavant.
No cal seguir cap pauta. El que costa és deixar de seguir-la. Sembla que inclús ens sentim despullats quan no en seguim cap. El dia que aboquem els sentiments nus, sense pors ni convencionalismes, aleshores escriurem en llibertat i sobretot amb sinceritat.
El seu significat no és quadriculat, Olga! M'inspiro en Margarit i en Benguerel, els dos han fet servir l'expressió "darrere les paraules". Si no segueixes la realitat et fas abstracta, metafòrica, just el que cal. La quadrícula de fons ajuda, però cal provar de prescindir-ne. Espero haver-me autointerpretat bé!
La veritat és que no, no cal seguir cap pauta i la realitat és darrere i davant dels poemes i de la lletra, doncs som llenguatge, tot és llenguatge.
ResponEliminaJa et vaig parlar d'Emily Dickinson que va fer els poemes sense rima, i bé que ho va aconseguir, de fet la rima i els límits, tot i que ha d'haver límits en tot, però a l'hora de pautar fan més que res nosa, tot i que cal que hi haja el no límit del límit i el limit del no límit. La llibertat a l'hora d'escriure, l'únic límit que jo li posaria és la tolerància i el respecte, per allò altre no n'hi ha o no n'hi ha d'haver.
Vicent
Vicent, no em referia a la mètrica, de fet el poema té els peus d'una tanka, però també m'hi podria referir. La pauta és metafòrica i per tant també admet la teva interpretació. Jo segueixo la pauta massa i tot.
EliminaSentiments abocats al paper!
ResponEliminaEm sorprens, Joana. És exactament així.
EliminaEl poema tensa la paraula en l'arc de la mètrica. Aquest esforç per extreure'n una realitat que, partint de la seva fletxa, la transcendeixi, cerqui un més enllà, és la poesia.
ResponEliminaEduard,
Eliminaconec algú que no s'atreveix a opinar pel nivell general dels que comenten els meus blocs. Aquest comentari és un exemple d'aquest nivell!
Jo també sóc força quadriculada, de vegades em costa saltar-me les línies i furgar rere les paraules. Però també penso que els límits són necessaris per començar i per saltar-los més endavant.
ResponEliminaSílvia, deixar de ser quadriculats, sembla que ens costa a tots!
EliminaNo cal seguir cap pauta. El que costa és deixar de seguir-la. Sembla que inclús ens sentim despullats quan no en seguim cap. El dia que aboquem els sentiments nus, sense pors ni convencionalismes, aleshores escriurem en llibertat i sobretot amb sinceritat.
ResponEliminaTu sí que m'has entès bé, MartinaH!
EliminaEnigmàtic poema, avui, Helena.
ResponEliminaEl seu significat no és quadriculat, Olga! M'inspiro en Margarit i en Benguerel, els dos han fet servir l'expressió "darrere les paraules". Si no segueixes la realitat et fas abstracta, metafòrica, just el que cal. La quadrícula de fons ajuda, però cal provar de prescindir-ne. Espero haver-me autointerpretat bé!
Elimina