Sí, sí, sempre hi voldré tornar, quan era petita ja et vaig dir que dibuixava força bé. Segur que tenia molta més creativitat que ara, m'agradaria de recuperar-la.
Normalment la vida sempre porta un camí dialèctic i quan més grans ens fem anem avançant, el que passa és que la decrepitud i la vellesa potser ens fa que tornem passos enrere i vulguem ser xicotets una altra vegada, però la vida no entèn de tornades enrere. Ara, els dibuixos i les pintures abstractes són la darrera creació de l'ésser humà, doncs apel·len a l'inconscient, la darrera revolució, l'aparició del dadaïsme i l'art abstracte és una crida a l'inconscient, la tercera discontinuïtat de la Història darrere de la de Copèrnic i Darwin. Així que fer art abstracte no és una regressió mai. O això pense jo, vaja.
Clar, el que vull dir és que les tornades enrere són necessàries i conformen les crisis en l'àmbit individual i les involucions en l'àmbit polític. Són tan necessàries com contingents aristotèliques, si no no sabríem apreciar allò de la dialèctica i el camí endavant. Clar dona, el que passa és que m'he explicat malament.
Ara que Picasso deia que havia trigat cinquanta anys en aprendre a pintar com quan tenia cinc anys! Això és aprendre la senzillesa i la autenticitat de la infantesa.
Clar, l'aparició de l'inconscient, tot i que no tothom el té, ha configurat una realitat diferent a l'Edat Mitjana, hui l'espontaneïtat de la joventut es veu magnificada amb ell, i és en la tornada a eixe inconscient i el desig com a manera de veure el món és on pot raure la nostra existència en aquest planeta, menys artificialismes i més de desig, és a dir, de valors universals i espontanis.
Desaprendre, tornar a ser infant, innocent... Ho he viscut, en alguns dels meus grans: el cervell es va esmicolant, retornant als primers estadis. Ningú no vol abandonar la lucidesa, l'experiència, però sí vol redescobrir la innocència amb què s'enfrontava a cada dia com si tornés a ser el primer dia. Aquella inefable alegria de trobar un misteri revelat a cada moment, aquella exultant epifania del temps que es descabdella davant els teus ulls.
Segons una teoria, crec que amb sòlida base, els individus, els éssers humans individuals, reproduïm en el nostre cicle natural el de l'espècie tota, l'ésser humà genèric. Això té un nom científic que agrairia a qui fos que me'l refresqués. L'art, expressió individual, també evoluciona col·lectivament. No sé en quin grau estem ara com a espècie, si hem madurat o -encara- estem en una febrada adolescent. L'estudi de l'art potser ens pot ajudar a saber per on anem i cap a on. Tot i que quan dic això, sempre penso en una vella vinyeta on es veu una llarga fila de gent que corre esperitada, i al final de la fila un corredor li diu al del davant: dispensi, correm cap a alguna cosa o d'alguna cosa?
Altra cosa no és la pintura de Miró. El cel dels pintors... també ens remet a l'evangeli quan diu que si no ens tornem com infants no entrarem al regne fantàstic. Olga X.
M'han explicat que un dia un pare va anar a queixar-se a l'escola del seu fill perquè l'havia dibuixat molt petit. Li van haver de dir que si l'havia dibuixat petit és que estava poc amb ell. Això també és abstracció innocent... Difícil tornar a aquesta simplicitat que ho diu tot.
Sí, sí, sempre hi voldré tornar, quan era petita ja et vaig dir que dibuixava força bé. Segur que tenia molta més creativitat que ara, m'agradaria de recuperar-la.
ResponEliminaNo em refereixo a tornar a dibuixar, sinó tornar a aquella inadaptació de rebel sense causa de la infantesa, la mateixa de l'art del segle XX.
ResponEliminaNormalment la vida sempre porta un camí dialèctic i quan més grans ens fem anem avançant, el que passa és que la decrepitud i la vellesa potser ens fa que tornem passos enrere i vulguem ser xicotets una altra vegada, però la vida no entèn de tornades enrere.
ResponEliminaAra, els dibuixos i les pintures abstractes són la darrera creació de l'ésser humà, doncs apel·len a l'inconscient, la darrera revolució, l'aparició del dadaïsme i l'art abstracte és una crida a l'inconscient, la tercera discontinuïtat de la Història darrere de la de Copèrnic i Darwin. Així que fer art abstracte no és una regressió mai. O això pense jo, vaja.
Una abraçada ben calenta a vora la llar.
Vicent
I tant que entén la vida de tornades enrere, que són anar més endavant que mai. Et recomano Abstracció i empatia, de Wilhem Worringuer, Vicent.
EliminaClar, el que vull dir és que les tornades enrere són necessàries i conformen les crisis en l'àmbit individual i les involucions en l'àmbit polític. Són tan necessàries com contingents aristotèliques, si no no sabríem apreciar allò de la dialèctica i el camí endavant.
EliminaClar dona, el que passa és que m'he explicat malament.
Una abraçada
Vicent
Ara que Picasso deia que havia trigat cinquanta anys en aprendre a pintar com quan tenia cinc anys!
ResponEliminaAixò és aprendre la senzillesa i la autenticitat de la infantesa.
Vicent
A Picasso, a Kandinsky em refereixo.
EliminaClar, l'aparició de l'inconscient, tot i que no tothom el té, ha configurat una realitat diferent a l'Edat Mitjana, hui l'espontaneïtat de la joventut es veu magnificada amb ell, i és en la tornada a eixe inconscient i el desig com a manera de veure el món és on pot raure la nostra existència en aquest planeta, menys artificialismes i més de desig, és a dir, de valors universals i espontanis.
EliminaVicent
Això que dius de l'inconscient és veritat, Vicent.
EliminaCosta recobrar la fantasia, gràcies per la teva participació
ResponEliminaAmb imatges com aquesta és fàcil de recobrar la fantasia, Jesús.
EliminaL'estat dinnocència, d'extrema inconsciència... ës clar que sí, això voldríem tots!!!
ResponEliminaTots, tots, no ho sé si ho voldríem, però els artistes gairebé tots.
EliminaI tant, i tant. Com ho voldria. "abstracció innocent" em sembla una molt molt feliç troballa. Dos paraules que ho porten quasi tot.
ResponEliminaPer això escric, Igor, per tornar-hi.
EliminaDesaprendre, tornar a ser infant, innocent... Ho he viscut, en alguns dels meus grans: el cervell es va esmicolant, retornant als primers estadis. Ningú no vol abandonar la lucidesa, l'experiència, però sí vol redescobrir la innocència amb què s'enfrontava a cada dia com si tornés a ser el primer dia. Aquella inefable alegria de trobar un misteri revelat a cada moment, aquella exultant epifania del temps que es descabdella davant els teus ulls.
ResponEliminaEduard, no parlo ben bé de la vellesa, vull referir-me a la maduresa, del segle XX que torna al primitivisme.
EliminaSegons una teoria, crec que amb sòlida base, els individus, els éssers humans individuals, reproduïm en el nostre cicle natural el de l'espècie tota, l'ésser humà genèric. Això té un nom científic que agrairia a qui fos que me'l refresqués. L'art, expressió individual, també evoluciona col·lectivament. No sé en quin grau estem ara com a espècie, si hem madurat o -encara- estem en una febrada adolescent. L'estudi de l'art potser ens pot ajudar a saber per on anem i cap a on.
EliminaTot i que quan dic això, sempre penso en una vella vinyeta on es veu una llarga fila de gent que corre esperitada, i al final de la fila un corredor li diu al del davant: dispensi, correm cap a alguna cosa o d'alguna cosa?
Molt bo, Eduard! Correm cap a alguna cosa de la que alhora venim, crec.
EliminaAltra cosa no és la pintura de Miró. El cel dels pintors... també ens remet a l'evangeli quan diu que si no ens tornem com infants no entrarem al regne fantàstic.
ResponEliminaOlga X.
Olga, diuen que l'art abstracte no és ben bé com el que fan els nens, però s'hi assembla molt, trobo.
EliminaM'han explicat que un dia un pare va anar a queixar-se a l'escola del seu fill perquè l'havia dibuixat molt petit. Li van haver de dir que si l'havia dibuixat petit és que estava poc amb ell. Això també és abstracció innocent... Difícil tornar a aquesta simplicitat que ho diu tot.
ResponEliminaEls nens diuen la veritat, s'acostuma a admetre.
Elimina