El 21 de desembre
s'acaba el món,
però de moment, aquest any,
a les façanes, davant els galdosos
Pares Noels escaladors,
les estelades guanyen terreny.
Sí, és cert, i també haig de dir-te que quan hi ha una crisi no passa el problema que pensem que la provoca tot de sol sinó que hi ha un munt de coses que passen alhora, jo mira, hi ha vegades que se'm trenquen de colp set o huit coses seguides, he arribat a comptar quatorze, i és en tenir una crisi, hi ha com quelcom màgic que ens indica o ens va indicant temps abans que açò no marxa, i certament el món va molt malament, ens estan passant un munt de coses, però jo sóc optimista, i des del calfament global passant per la crisi econòmica encara espere un endegament de tot tot plegat.
No es pot acabar el mon que el 24 es el meu cumple!!!! Ja els poden donar als maies!!!!!! El nen no perdona cap peto sigui real,virtual o estelat. Enric
Sempre s'acaba el món per aquell que mor. Sempre hi ha mons parcials que també s'acaben. Sempre hi haurà mandarins literaris perquè aquests sí que no s'acabaran mai. Més galdosos que els Pares Noel escaladors, perquè han escalat a costa dels altres, i els Noels no.
M'encanta el comentari de l'Olga. Enllaça amb una idea meva de fa molts anys que va campar en algun escrit meu que s'ha perdut en el temps. No encara en la meva memòria: cada pèrdua d'una vida és la pèrdua d'un món, un món-memòria que és un conjunt complex d'idees, records, costums, hàbits, predisposicions, prejudicis, judicis, expressions, estructures mentals, verbals... fins i tot esquemes per a un somni. Un món-memòria pot ser també col·lectiu. la pèrdua de les comunitats, de les llengües, de tot el que conforma un poble, és també una pèrdua definitiva. O potser no: mentre aquesta memòria pervisqui en altres memòries, queda l'empremta. I se m'acut que hi ha formes de pervivència misterioses que van més enllà fins i tot de les transmissions habituals de les memòries en les comunicacions directes. Diguer-li esperits o diguem-li gens. No sabem com fnciona. Però funciona.
Bona reflexió, Eduard. En l'inconscient perduren moltes coses. I a vegades, tot i perdre algú que potser no estimes, perds una part de la teva vida que no tornarà.
Sí, és cert, i també haig de dir-te que quan hi ha una crisi no passa el problema que pensem que la provoca tot de sol sinó que hi ha un munt de coses que passen alhora, jo mira, hi ha vegades que se'm trenquen de colp set o huit coses seguides, he arribat a comptar quatorze, i és en tenir una crisi, hi ha com quelcom màgic que ens indica o ens va indicant temps abans que açò no marxa, i certament el món va molt malament, ens estan passant un munt de coses, però jo sóc optimista, i des del calfament global passant per la crisi econòmica encara espere un endegament de tot tot plegat.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
Vicent,
Eliminajo no pensava en la crisi, sinó en el divertit que és esperar que el món s'acabi demà passat!
I si s'acabés de veritat poc sentit tindrien els uns i els altres. A 999 graus pocs símbols sobreviurien.
ResponEliminaEncara que el món s'acabi el 21, Sílvia, Catalunya és immortal!
EliminaTens raó, m'agrada m'agrada!!!
Eliminas'acaba el món? No, comença! Gràcies
ResponEliminaExactament, Jesús, comença!
ResponEliminaJo crec que amb tantes estelades, plenes de desitjos i somnis, dificilment acabarà res.
ResponEliminaN'hi ha que pretenen de fer veure que sí, que s'acabaran moltes coses. Només les dolentes!
EliminaHi ha qui veu les estelades com la fi del (seu) món. Bon senyal.
ResponEliminaLes estelades són els millors estels de Nadal!
ResponEliminaNo es pot acabar el mon que el 24 es el meu cumple!!!!
ResponEliminaJa els poden donar als maies!!!!!!
El nen no perdona cap peto sigui real,virtual o estelat.
Enric
Doncs espero felicitar el nen puntualment!
EliminaSembla que amb la crisi, la gent està menys idiota que de costum.
ResponEliminaAmb la crisi i amb tot plegat, la gent està menys idiota.
EliminaEm demano una pròrroga ara que les balconades fan més goig.
ResponEliminaSí, justament ara que gairebé tenim la independència, no s'hi val a que s'acababi el món!
ResponEliminaSempre s'acaba el món per aquell que mor.
ResponEliminaSempre hi ha mons parcials que també s'acaben.
Sempre hi haurà mandarins literaris perquè aquests sí que no s'acabaran mai. Més galdosos que els Pares Noel escaladors, perquè han escalat a costa dels altres, i els Noels no.
Tens molta raó en tot, Olga.
EliminaM'encanta el comentari de l'Olga. Enllaça amb una idea meva de fa molts anys que va campar en algun escrit meu que s'ha perdut en el temps. No encara en la meva memòria: cada pèrdua d'una vida és la pèrdua d'un món, un món-memòria que és un conjunt complex d'idees, records, costums, hàbits, predisposicions, prejudicis, judicis, expressions, estructures mentals, verbals... fins i tot esquemes per a un somni. Un món-memòria pot ser també col·lectiu. la pèrdua de les comunitats, de les llengües, de tot el que conforma un poble, és també una pèrdua definitiva. O potser no: mentre aquesta memòria pervisqui en altres memòries, queda l'empremta. I se m'acut que hi ha formes de pervivència misterioses que van més enllà fins i tot de les transmissions habituals de les memòries en les comunicacions directes. Diguer-li esperits o diguem-li gens. No sabem com fnciona. Però funciona.
ResponEliminaBona reflexió, Eduard. En l'inconscient perduren moltes coses. I a vegades, tot i perdre algú que potser no estimes, perds una part de la teva vida que no tornarà.
Elimina