El que no es diu també és poesia, el que s'insinua, el que és suggerit... l'espai entre versos, entre línies, entre tecles... M'agrada molt la idea que una erra és tan lírica com una ela.
Sí, efectivament, la poesia és aquella resta del llenguatge que no pot ser expressat amb paraules corrents, amb les converses entre amics o coneguts, però que en un paper, aquella resta, el que no es diu mai acaba eixint. La resta del llenguatge que la nostra mare en donar-nos la llengua materna, aquell desig de la mare que quedà en l'enigma. Què vol la mare? Què vol una dona? Què sent una dona? i en darrer terme To be or not to be?
No cal pas, Elena. Aquest es un concepte-intuició que tots els qui escribim poesia d-e-l-e-t-r-e-g-e-m d'una manera o altra ... Tots ho sabem-sentim aillò inaprensible que conté la poesia , per això ens hi enganxem... s'en fa neccessària com la respiració, per causa d'aquest "espai entre les tecles"
En l'univers, la matèria que podem detectar amb els nostres sentits és a penes un gra de sorra en una vasta campana de buit. Però aquest buit és el que dota de sentit la matèria. Sembla que el buit s'eixampla.La matèria continua imparable la seva progressiva mútua fuita i així l'univers esdevé més fosc i més fred. Sona una música, però, una poesia, que uneix i salva les distàncies. és el testimoni de la vida que encara batega, contra tota lògica i amb tota esperança.
El que no es diu també és poesia, el que s'insinua, el que és suggerit... l'espai entre versos, entre línies, entre tecles... M'agrada molt la idea que una erra és tan lírica com una ela.
ResponEliminaM'agraden les idees que són "discordia concors/ concordia discors".
EliminaTot és qüestió d'eufonia. De fer correspondre el so amb el tema.
ResponEliminaOlga,
Elimina"tecla" i "ela" són rima assonant! Encara que ja sé que no et refereixes a això.
Sí, efectivament, la poesia és aquella resta del llenguatge que no pot ser expressat amb paraules corrents, amb les converses entre amics o coneguts, però que en un paper, aquella resta, el que no es diu mai acaba eixint.
ResponEliminaLa resta del llenguatge que la nostra mare en donar-nos la llengua materna, aquell desig de la mare que quedà en l'enigma. Què vol la mare? Què vol una dona? Què sent una dona? i en darrer terme To be or not to be?
Vicent
Margarit diu que la poesia és el que voldríem dir i no diem mai, i el que voldríem sentir i no sentim.
EliminaSi... allò que en resta de llegir-la...
ResponEliminaEm dec haver inspirat en tu, Miquel Àngel, recordo que sempre dius això mateix!
EliminaNo cal pas, Elena. Aquest es un concepte-intuició que tots els qui escribim poesia d-e-l-e-t-r-e-g-e-m d'una manera o altra ...
EliminaTots ho sabem-sentim aillò inaprensible que conté la poesia , per això ens hi enganxem... s'en fa neccessària com la respiració, per causa d'aquest "espai entre les tecles"
Sí, és com la respiració, Miquel Àngel! Visió exacta.
Elimina...lunas
ResponEliminade miel
con luz
y mi piel
del contraluz
a Navidad
con paz
y felicidad
HELENA para tí...
desde mis Blogs Horas Rotas y Aula de Paz
venturoso AÑO 2013.
j.r.s.
Bon any nou, Jose Ramon!
EliminaEn l'univers, la matèria que podem detectar amb els nostres sentits és a penes un gra de sorra en una vasta campana de buit. Però aquest buit és el que dota de sentit la matèria.
ResponEliminaSembla que el buit s'eixampla.La matèria continua imparable la seva progressiva mútua fuita i així l'univers esdevé més fosc i més fred. Sona una música, però, una poesia, que uneix i salva les distàncies. és el testimoni de la vida que encara batega, contra tota lògica i amb tota esperança.
Eduard, a vegades sembla tot el contrari. L'espai buit no el trobes enlloc, amb la música com a soroll omnipresent, de fons, arreu on vagis.
EliminaPoesia ets tu, poesia el teu blog i els versos que l'acompanyen.
ResponEliminaQue passes molt bones festes, Helena!
Que bé, jo a l'altura de Bécquer!
EliminaBones festes, Joana!