En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 21 de desembre del 2012

El que es diu i el que no

La poesia és l'espai
que trobes entre tecla i tecla,
el text que respira lirisme,
igual amb l'erra com amb l'ela.

16 comentaris:

  1. El que no es diu també és poesia, el que s'insinua, el que és suggerit... l'espai entre versos, entre línies, entre tecles... M'agrada molt la idea que una erra és tan lírica com una ela.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden les idees que són "discordia concors/ concordia discors".

      Elimina
  2. Tot és qüestió d'eufonia. De fer correspondre el so amb el tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      "tecla" i "ela" són rima assonant! Encara que ja sé que no et refereixes a això.

      Elimina
  3. Sí, efectivament, la poesia és aquella resta del llenguatge que no pot ser expressat amb paraules corrents, amb les converses entre amics o coneguts, però que en un paper, aquella resta, el que no es diu mai acaba eixint.
    La resta del llenguatge que la nostra mare en donar-nos la llengua materna, aquell desig de la mare que quedà en l'enigma. Què vol la mare? Què vol una dona? Què sent una dona? i en darrer terme To be or not to be?

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Margarit diu que la poesia és el que voldríem dir i no diem mai, i el que voldríem sentir i no sentim.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Em dec haver inspirat en tu, Miquel Àngel, recordo que sempre dius això mateix!

      Elimina
    2. No cal pas, Elena. Aquest es un concepte-intuició que tots els qui escribim poesia d-e-l-e-t-r-e-g-e-m d'una manera o altra ...
      Tots ho sabem-sentim aillò inaprensible que conté la poesia , per això ens hi enganxem... s'en fa neccessària com la respiració, per causa d'aquest "espai entre les tecles"

      Elimina
    3. Sí, és com la respiració, Miquel Àngel! Visió exacta.

      Elimina
  5. ...lunas
    de miel
    con luz
    y mi piel
    del contraluz
    a Navidad
    con paz
    y felicidad
    HELENA para tí...


    desde mis Blogs Horas Rotas y Aula de Paz
    venturoso AÑO 2013.


    j.r.s.

    ResponElimina
  6. En l'univers, la matèria que podem detectar amb els nostres sentits és a penes un gra de sorra en una vasta campana de buit. Però aquest buit és el que dota de sentit la matèria.
    Sembla que el buit s'eixampla.La matèria continua imparable la seva progressiva mútua fuita i així l'univers esdevé més fosc i més fred. Sona una música, però, una poesia, que uneix i salva les distàncies. és el testimoni de la vida que encara batega, contra tota lògica i amb tota esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, a vegades sembla tot el contrari. L'espai buit no el trobes enlloc, amb la música com a soroll omnipresent, de fons, arreu on vagis.

      Elimina
  7. Poesia ets tu, poesia el teu blog i els versos que l'acompanyen.

    Que passes molt bones festes, Helena!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...