En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 4 de setembre del 2012

Sobre el visible i l'invisible

Un miner al costat
d'una ballarina, que recorda
una bellesa vestida de blanc
entre un munt de pneumàtics,
foscos com el cel estrellat
des de la finestra.

Elements que es necessiten
els uns als altres,
com l'obra la interpretació.

16 comentaris:

  1. Bell poema de serenitats, de coses que es veuen, de coses que no.

    PD: Un plaer tornar a llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, el plaer és meu, de llegir-te aquí i en el teu bloc.

      Elimina
  2. En certa manera la visió oriental, tot i que viuen econòmicament pitjor que nosaltres, però humanament molt millor, segur, la visió oriental ens diu que tot és necessari, des del policia que engrapa criminals i lladres, fins el forner que fa el pa o el poeta que com Vicent Andrés Estellés era fill de forner, com el butaner, com la ballarina o el miner que tantes cançons ha donat com al Lluís Llach com al marit de la Ana Belén. Tots som necessaris i veure això és fàcil, el difícil és sentir-ho i comprendre-ho i admetre-ho, és una qüestió de temps, però espere que algun dia la gent diga tots, tots som persones components d'un gran engranatge que és la vida, la Història o la civilització.

    Gràcies pel teu passeig per ma casa i dir-te que ets molt benvinguda tant que estic sempre esperant la teua arribada, a la meua pàgina.

    Una abraçada carinyosa de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que el mal no ens queda una altra solució que arraconar-lo en una claveguera o albelló a l'espera de que no ens ho faça a nosaltres i no ens moleste ni física ni espiritualment. És l'altra premissa.

      Elimina
    2. Vicent, tots som necessaris, però jo no voldria ser ningú altre que jo mateixa.

      Jo també espero que participis al meu bloc!

      El mal a vegades no es pot arraconar, s'hi ha de conviure.

      Elimina
  3. M'agrada el poema, el trobo ampli, obert a que cadascú l' interpreti com li plagui. És la màgia que desprèn qualsevol obra. Un petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, doncs jo trobo que és força fàcil d'interpretar, m'he inspirat en algunes imatges fotogràfiques que he vist alguna vegada, però potser sense veure-les es fa un xic difícil de comprendre. Si recordés on les he vist les penjaria.

      Elimina
    2. Les imatges invisibles se'ns fan visibles, no pateixis. Ara ja ho entenc!

      Elimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has descol·locat amb aquest poema. L'he hagut de llegir uns quants cops. Té raó l'enric, és obert a múltiples interpretacions. L'invisible no es pot descuidar, hi és sempre i encara que no el poguem veure sí que el podem sentir o captar.

      Elimina
    2. Sílvia,
      és la meva defensa aferrissada de la intepretació, ja que sembla que tothom en vulgui prescindir. L'invisible necessita del visible i viceversa.

      Elimina
  5. El miner amb els ull negres, necessita de la blancor de la ballarina, així com la literatura de la crítica. molt ben trobat, helena!!!

    ResponElimina
  6. Diversitat de les interpretacions. Un pintor interpreta un cos, un paisatge, una idea. El pianista interpreta l'obra d'un compositor, i aquí ja varia d'un intèrpret a un altre. Un poeta interpreta la seva ment. Però un cop tot interpretat i ofert al món, cada persona en farà una interpretació distinta.
    En aquest cas has estat bona intèrpret.

    ResponElimina
  7. Sense els ulls diversos no hi ha art. Sense el punt de sal no hi ha crítica en el plat a taula.

    ResponElimina
  8. Cantireta,
    l'art no és matemàtiques, hi ha d'haver més d'un ull, o el mateix en una altra situació. Sense el punt de sal de la idea sí que hi pot arribar a haver crítica, es tracta de crear, de fer bell l'error, a vegades.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...