En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 12 de setembre de 2012

252è joc literari de Jesús Ma Tibau

Els meus tres anys,
una petita rampa
per al record.

27 comentaris:

  1. Que de pressa que t'han vingut aquests versos, i que genial la idea, Helena. Recordo molt poques coses dels tres anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      jo és l'època de la vida que recordo més. Era feliç en tot excepte en els esports, era, sóc molt "patosa". Crec en la frase d'Ana Ma. Matute, "la infància és vital perquè l'home és el que queda del nen".
      Gràcies per l'elogi!

      Elimina
    2. Als tres anys cada dia comences la vida de nou, sense carregar amb el passat i sense pensar en el futur que no existeix.

      Elimina
    3. Bona reflexió, Jpmerch. Ara també comencem de nou.

      Elimina
  2. Jo moriria de llàstima si en mi desapareguera el record, així que admire, pateix, estime a eixos condemnats a l'Alzheimer, que ho han perdut tot, jo voldria pensar que mai la seua ànima.


    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso igual que tu, Vicent, és horrible de tenir Alzheimer. Per cert, que com que sí que sembla que perden l'ànima els malalts en aquestes circumstàncies, això per a mi és una mostra que la nostra ànima no existeix, només s'activa i s'apaga la nostra consciència com amb un interruptor. És el que jo penso.

      Elimina
  3. Jo no recordo absolutament res dels tres anys. Ma mare m´ha explicat que només entrar vaig veure una monja grossa i disfressada de monja, i suposo que amb tres pèls mal afaitats, que em va espantar de tal manera que ni vaig començar i em van canviar de col.legi( és verídic).
    Petons Helena. M´agrada molt la imatge de rampa cap el record

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi entrar a l'escola em feia tanta por com el dia que em van tirar a la part fonda de la piscina perquè aprengués a nedar. Crec que m'ofegava, em van recollir amb una eina de metall amb un triangle on agafar-se.
      Petons, Enric.

      Elimina
    2. JO també vaig ser pescada :(
      No recordo res dels 3 anys. Diuen que ja tenia memòria. Devia ser de peix :)
      Petons per a tots 2!

      Elimina
    3. cantireta,
      jo és que era com precoç, per això me'n recordo dels tres anys!
      Petons.

      Elimina
  4. A mi també m'agrada això de la rampa i el record, tan físic i tan mental a la vegada... El teu poema em fa de rampa a un record dels tres anys: cantant i ballant al pati de l'escola "Marie Claire Marie Claire, un panty para cada mujer", quines coses!

    ResponElimina
  5. Molt bonic, Helena!

    Quina sort tenir records tant llunyans... ja m'agradaria. Recordo molt poc dels 3 anys.

    ResponElimina
  6. Carme, sí que és una sort de tenir records tan llunyans, n'estic orgullosa.

    ResponElimina
  7. Preciós nina!

    Els meus records dels tres anys són fent lletres i números als quaderns del meu germà gran.

    Aferradeta!

    ResponElimina
  8. Tres anys de guerra: una vibració sinistra de sirenes. La mare em posava el dit entre les dents, mantenint la boca oberta perquè les explosions de les bombes no em deixessin sorda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que impressionant el que expliques, Olga. Això sí que no s'oblida.

      Elimina
  9. Potser és dels dies que un menys pot oblidar: el primer dia en què, sense estar preparat, et deixen sol contra el món. I ho fan perquè et preparis a estar sol quan un dia siguis tu que vulguis emprendre el vol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard: jo vaig ser molt inadaptada els primers dies, estava ben bé sola contra el món.

      Elimina
  10. Jo diria que no recordo res dels tres anys... Sí que recordo el primer dia d'escola, però és que en tenia gairebé cinc! :-)) I, tot i així, crec que ho recordo de recordar-ho. Vull dir que el meu record és el record d'haver-ho explicat tantes vegades (1) però no sé si ja és un record genuí.

    (1) Vaig començar l'escola el mateix dia que el meu germà (tretze mesos més petit que jo), jo era la gran, tenia quatre anys i nou mesos (faig els anys el 19 de desembre i crec que començàvem a primers d'octubre). La mare em va avisar que segur que ens posarien a classes separades, que no em preocupés si no anàvem junts... i a mi se'm va oblidar!!
    El record que tinc és d'estar plorant desesperadament perquè m'havien separat del meu germà petit!! Altres nenes més grans em preguntaven què em passava i jo no podia deixar de plorar (sentia tota la culpa del món d'haver perdut el nen) i... de cop!... totalment de cop i volta... vaig recordar la veu de la mare que em deia "si us separen no pateixis"... i vaig deixar de plorar en sec :-)) Em van passar tots els mals i vaig començar a gaudir d'aquell primer dia d'escola :-)

    Les nenes que m'estaven consolant es deurien quedar paradíssimes de veure com aquella mena d'aixeta de llàgrimes s'aturava en un no res per començar a somriure.

    Doncs bé, això, no sé si ho recordo ara, o el meu record bé de la quantitat de vegades que n'he parlat...

    Ostres, perdona el rotllo! El teu poema m'ha inspirat :-)

    ResponElimina
  11. Assumpta:
    m'agrada molt aquesta història, i la del teu bloc també és molt tendra. A vegades quan sofrim hem d'intentar trobar els raonaments positius que no sabem veure d'entrada. No hauríem de deixar autocompadir-se ningú, i menys nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  12. Tres petits versos que acompanyen tota una vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt això que dius, Rafel.
      Et vull comprar el llibre però prefereixo que me'l puguis donar en persona.

      Elimina