En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 17 de setembre de 2012

L'heura fidel

L'heura s'arrela, s'enfila
i ocupa tots els espais buits,
tots els moments lliures.
Embelleix les parets,
però fa lleig si la paret
no té abans una certa noblesa.
Pot acabar amb un arbre,
però és la vida d'una façana.
És bo de ser heura.
És bo de ser la paret on viu.

25 comentaris:

  1. També pot ser bo ser arbre, morir d'abraçades sempre serà millor que morir cremat.

    ResponElimina
  2. I l'heura digué a l'arbre: "Això pot ser el principi d'una bonica amistat"... "Casablanca" en versió botànica :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho veus? Jo sóc un test, més que una heura...
      T'esperem divendres!

      Elimina
    2. cantireta,
      si no ets heura, tu t'ho perds.

      Elimina
    3. No sempre en puc ser, d'heura. De vegades cal ser test per a que els altres trobin sòl on créixer, i deixar-los lluir. Potser em perdo coses. Tanmateix, així penso, i visc.

      Elimina
    4. Cadascú té la seva manera de ser, que deia la cançó dels barrufets!

      Elimina
  3. M'agradaria dir-me Heura, com la filla de la M. Mercè Marçal. L'heura és una planta que creix amb força malgrat les adversitats. És una imatge que sempre m'ha agradat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No me'n recordava que és un nom! És ben maco.

      Elimina
  4. L'has descrit perfectament, mira, jo vaig fer un article on parlava del mal i del bé i aquests dos conformen una equació, la següent, el bé conté el mal en la part esquerra i en la dreta arraconem el mal, com a cosa que no hem de prestar-li el menor cas, però tot i tenir-la en la nostra casa, un exemple podria ser la tassa del vàter i no vull ser escatològic, els excrements els tenim a dins envoltats pel bé que suposa el nostre cos i a un racó de la nostra casa indefectiblement tenim el lloc on els llancem, no és un lloc beatífic però tothom sap que ens és completament necessari, tant com l'heura.

    Una forta abraçada i un petó d'amic des de València

    Vicent

    ResponElimina
  5. Vicent,
    l'heura no sé si és necessària, però és molt maca.

    ResponElimina
  6. L'heura, la descrius molt bé, costa de que agafi, però quant s'ha arreigat bé, és difícil d'aniquilar.
    Qualsevol coseta pot inspirar una bona poesia.

    ResponElimina
  7. Ah, una feliç simbiosi. I molts signes. Què s'amaga darrera la paraula heura?
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Darrere la paraula "heura" s'hi amaga la paret, la poesia. A vegades m'hi amago jo!

      Elimina
  8. Ummmm... m´agrada molt aquesta.
    És l´amor en si?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      la teva idea és un dels pètals de la flor de les possibles interpretacions. Tots vosaltres sou heura.

      Elimina
  9. Tot allò que s'arrela suposa fidelitat eterna, però aquesta fidelitat compartida corre el perill de convertir-se en dependència.

    ResponElimina
  10. Joana,
    l'amor és una adicció! Diuen que és molt més espiritual de no estimar!

    ResponElimina
  11. Hi havia una antiga cançó melòdica italiana que portava el nom d'heura. Heura es diu també la filla de la M.M.Marçal.
    Pel bosc veiem gruixuts braços d'heura enfilant-se pels arbres fins trobar la claror del sol.
    Resistent i bella, és cert que segons com mata el seu hoste. Ambivalent, com tot en la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ambivalent, com tot en la vida, i ningú ho pot negar.

      Elimina
  12. Ens parles de la simbiosi, entre elements que creixen enriquint-se buscant un perfecte -o almenys- passador equilibri de dependències mútues. Però també de l'ambilància d'aquestes dependències, d'aquest equilibri que, si es trenca, pot dur a la destrucció d'un dels elements, o la destrucció mútua. En el combat per la vida, la mort sempre guanya, a la llarga. De fet, simbiosis i equilibris són acotacions limitades del temps. Des de la perspectiva més àmplia, res no sobreviu.

    ResponElimina
  13. "Love lasts forever", deia la meva professora de poesia anglesa. Com a mínim a mi no se m'esborrarà.

    ResponElimina