En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 8 de setembre de 2012

Somniem el que desitgem i el que temem.
Fem poemes que estimem  tot i que ens causen dolor.
Interpretem el que volem per fer justícia a l'autor.
Clarobscurs necessaris com la lluna i el sol.

16 comentaris:

  1. la poesia i els somnis són els millors terapeutes que conec. Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho crec, Enric. Sense somniar, sense poesia, pateixes molt més.

      Elimina
  2. Si tot fos blanc o negre, la vida seria molt monótona. Necessitem dells contrastos i del clarobscur.

    B7s

    ResponElimina
  3. Tot i el dolor que ens causen els contrastos els continuem buscant. De vegades penso que sóc masoquista, d'altres que m'agrada ser així... som humans. Un poema ple de sol i lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, entre el sol i la lluna es mouen els meus poemes, els voldria més inspirats!

      Elimina
  4. El que s'escriu quan és escrit per a reafermar-nos en un sentiment oidea ens fa dolor, o quan trenquem cànons que crèiem establerts, però és quan interpretem una obra quan la creem, la recreem novament amb els nostres sentits i pensada, de fet cada obra que publiquem deixa de ser immediatament nostra.

    Una forta abraçada valenciana-russafenca

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he tingut veritable dolor creador, ara no hi pateixo gaire, però potser no arribo tan lluny. Bon comentari!

      Elimina
  5. El meu "mestre" de poesia, Joan Llacuna, ja ens advertia que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha infinits matisos que cal tenir en compte.
    Això d'escriure amb dolor... He llegit entrevistes d'escriptors que diuen patir escrivint. Els dic restrets de la literatura. Escriure és sempre una joia, encara que escrivim tragèdies. Si no fos aquest moviment joiós de cor i cervell durant la creació, no ens comunicaríem amb els lectors, que ens trobarien eixuts.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Olga,
    a vegades és un dolor crear, com a vegades és dolorós estimar. Fins i tot hi ha qui diu que és una garantia de qualitat, patir creant. Jo ara no hi pateixo gaire, però ho he fet. Si et proposes el 10, has de lluitar com els futbolistes del Barça, perquè és molt difícil d'excel·lir sempre.

    ResponElimina
  7. Només matant el desig acabaréim amb el temor. El plaer, l'amor, té la seva contrapartida necessària en el dolor. Les doctrines que prediquen l'eliminació del desig asseguren una serenitat que ens posa en contacte amb l'eternitat. Qui sap, potser la trobarem també al final del dolor i de l'amor.
    Mentrestant, necessitem de la llum del sol i del reflex de la lluna. i fins i tot del saber de l'altra cara dela lluna que no veiem.
    Molt profund el tercer vers: tot autor, quan llegeix la seva obra, ha de baixar un esglaó i ser un intèrpret més de l'obra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se t'escapa res, Eduard. Els teus comentaris fan més important del que és el meu poema!

      Elimina
  8. sovint és el patiment, el dolor, el que ens desperta i ens recorda què fràgil i meravellosa és la vida
    :-) una abraçada helena

    joan
    pd.- i tant que pots comentar el meu poema al teu bloc, si us plau !!!

    ResponElimina
  9. Si fossin ninos, jo els treuria les entranyes, als meus poemes. Tant diuen de mi que vaig despullada en cada vers. I encara així els estimen... i a mi... a pesar de la boira, o del baf a les ulleres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      la boira o el baf a les ulleres ve a ser el mateix, però el segon seria més subjectiu. Jo també em despullo en cada vers, sóc més sincera del que cal.

      Elimina