M'agrada de sentir-me lliure
dins la mètrica que és la meva feina.
Trobar goig en el que faig.
Aspirar a una bona nota
sense tenir por de caure de la corda.
I, després, amb la mica de temps
que em queda, trobar un poema
que no és més que un pinyol.
Allò que la majoria llença
però que a mi em permet
de reproduir-me i anar endavant,
d'aspirar a més bellesa.
També m'agrada molt sentir-me lliure.
ResponEliminaSí, Consol, per això provo de ser poeta.
EliminaAmb tants pinyols que llencem, si en podríem tenir de fruits! Millor no llençar-los tots... que algú els daci germinar.
ResponEliminaM'agrada la teva metàfora. Reproduir-te i reproduir la bellesa
Carme,
EliminaEls pinyols, el que resta del fruit, del dia. El millor de tot, el més important, tot i la seva insignificança aparent.
No tos els pinyols es llencen. Els de les figues, de tant diminuts que son ens els mengem sense adonar-nos'en.
ResponEliminaUn poema amb pinyol, o un poema-pinyol. Fruita madura.
Gràcies, Xavier! Els poemes sempre haurien de dur pinyol.
EliminaUn pinyol, una llavor que genera més bellesa. Ben trobat, Helena. Es pot trobar poesia en un erm. Però se n'ha de saber, per poder-los fer arrelar i fructificar.
ResponEliminaTu sempre saps trobar la llavor en els meus versos!
EliminaPerquè inspiren.
Elimina