Per què per a una dona que sigui dona
és imprescindible que li diguin que l'estimen,
encara que sigui mentida,
i al seu torn els homes en prescindeixen,
no s'immuten quan els ho dius?
Tot es redueix al flirteig per aquells
que només viuen en un món de pur joc.
Quan el perfum és fora del flascó
ja no es pot retenir.
No crec ser l'excepció.
ResponEliminaL'excepció que confirma la regla, Xavier. Jo sé que tu agraeixes molt els elogis! Ja es veu que ets de molt bona pasta.
EliminaEm fas pensar en el títol del llibre de la Montserrat Roig, que vaig llegit malgrat ell: "Digue'm que m'estimes encara que sigui mentida."
ResponEliminaPerò jo no ho diria mai, això. No m'agrada que em diguin que m'estimen si és mentida. Gens.
Hi ha moltes excepcions, no pas només en Xavier...
El teu final és preciós. M'agrada i m'identifica.
Carme,
EliminaA mi em costa tant de creure en res... Gore Vidal deia en un article que la majoria de les persones menteixen, i quan ho fan és sobre l'amor. La compenetració no és el mateix que l'amor, deia també Corbella. Em quedaré per vestir sants, però no em sap greu. Jo sí que sé que estimo molt. El matrimoni té un costat molt material que no m'interessa.
El final del meu poema em pensar en l'amor que no es pot abastar ni retenir mai, encara que un cop fora del flascó ja no es pot negar, i per tant estàs en desigualtat de condicions.
Carme, també em recorda els versos de la contracoberta del vostre llibre!
EliminaL'amor se'ns escapa sempre del tot: no es pot mesurar, no es pot comprovar, no es pot assegurar...
ResponEliminaPerò sovint prenem com a mentides diferents maneres de sentir, diferents objectius, diferents camins. Cadascú estima a la seva manera i a vegades són tan diferents, que sembla mentida i no ho és.
A vegades es confonen coses amb l,amor. El desig, però també la dependència, la necessitat...
Altres vegades hi ha mentides ben interessades i cruels, també existeixen, també. Ho sé.
El matrimoni està sobrevalorat. No casar-se no té rea de dolent, sinó al contrari. Per a mi és una molt bona opció, tal com ho veig ara.
I tens molta raó quan dius que un cop fora del flascó, ja no es pot negar. Encara que molta gent ho intenta.
ResponEliminaCarme,
EliminaMés que l'amor a mi m'interessa l'enamorament, que per a mi és etern i autèntic, cosa que dubto molt dels altres.
Molt maco el final, sí. Que curiós que diguis que l'enamorament és etern i autèntic, a mi em sembla efímer i auto-enganyós, però és bo i en queden traces, per sort!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaSempre ens quedarà París, o sigui, la poesia. Els perfums s'acaben evaporant: en queda sols el record, el nom de la rosa. I amb això podem anar fent la viu-viu, per fortuna.
ResponEliminaJo tinc un perfum que prové del passat i no s'evapora pas, Ramon. Si és que això és possible.
Elimina