En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 11 de febrer del 2016

Com la mar

Voldria que m'estimessin
per la meva pantalla i el meu teclat.
Que em llegissin per retenir
tan sols els bons passatges.
I que no es quedessin amb
la coberta del meu llibre,
jo tinc molta vida interior.

11 comentaris:

  1. Com l'interior de la mar, on hi ha les petxines.
    Com l'interior de les petxines, on hi ha les perles.

    ResponElimina
  2. Sempre em fan gràcia les coincidències de coses que no havia pensat mai abans i les trobes dos cops en dos dies seguits. Ahir mateix, dimecres, parlava amb una noia que proposava que per una reunió que hem de fer cadascú portés un objecte, que servís per definir-se a un mateix. Encara no havia acabat d'explicar aquesta activitat que jo ja havia decidit quin objecte portaria: un llibre, per la mateixa raó que tu expliques tan bé en el poema, perquè d'un llibre l'important sempre és a l'interior, mai a la coberta.

    I avui dijous em trobo aquest concepte aquí tan clarament exposat... tenim telepatia? ;-)

    ResponElimina
  3. Carme,
    una coberta pot ser com la poesia respecte la prosa, pot ser molt important, t'ho dic per experiència de quan feia disseny. Però normalment només es cerca "el correcte, bonic i adequat", que deia Forster.

    Sí que sembla que tinguem telepatia, a mi ja m'agrada, perquè jo t'admiro, m'agrada d'assemblar-me a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei! que jo no he di que la coberta no sigui gens important! Pot ser-ho molt, però el llibre, realment és a l'interior.

      Gràcies per les teves paraules, Helena, m'agrada que les admiracions siguin recíproques, amb els amics...

      Elimina
  4. Dissortadament molta gens no mira amb profunditat, quan l'important no sempre és visible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria,
      diuen que a les xarxes per lligar d'entrada només es diu "Hola, sexe?", ja et pots imaginar la noblesa interior de moltes persones.

      Elimina
  5. A mi els tecñlats se m'omplen de seguida de pols i brutícia, per molts que hi passi el raspallet i els tapi quan no escric. Finalment, els canvio. En canvi, si se'm perdia el disc dur, la memòria, perdria alguna cosa important. Tens raó, l'important és a dintre, sempre. I les tapes són per fer bonic, però els continguts són els que ens marquen. Tu rai, que saps combinar continent i contingut. El qui es quedés només amb la carcassa (que, val a dir-ho, fa prou goig), es perdria moltds valors. Si això et passés, tu passa'n. N'hi ha molts que són mera superfície.

    ResponElimina
  6. Tu sí que no seràs mai mera superfície, Ramon! Em fan molt feliç els teus comentaris!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...