En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 9 de març de 2012

Les amistats no perilloses

Sóc molt catalana:
les estrelles
poden esperar.

Que m'estimin i em protegeixin,
que m'arribin a la cara,
no pas al cos.

Sóc molt dona:
tinc set de paraules
que parlin d'amor.


11 comentaris:

  1. Molt cert, no es pot discriminar el grau de catalanitat ni de feminitat, per tant, tots els matisos són vàlids. Es pot ser català esperant sense pressa l'estrella i molt dona esperant paraules d'amor. El que no entenc és que el jo del poema prefereixi que li "arribin a la cara, no pas al cos"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La cara vol ser una metonímia del cap: m'agrada que m'arribin a l'intel·lecte.

      Potser no es pot discriminar el grau de catalanitat o de feminitat, però jo me'n sento molt.

      Elimina
    2. Ho he pensat però no ho tenia clar. És un poema profund. Jo també me'n sento molt, de catalana i dona :)

      Elimina
  2. Helena,´Ossa Major' no es pot llegir a peu dret: de tan gran que és potser faria perdre l'equilibri i tot. És broma.
    Com diu Anglada, millor poeta. És curiós: no sé si ho devia pensar pel que tu dius, que recorda mestressa, hostessa... què sé jo.
    El primer tercet del teu poema té una gran profunditat: les estrelles poden esperar; ho interpreto de forma política.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho he pensat, que es podia interpretar així, però no em volia referir a això d'entrada, sinó al fet que els catalans som continguts, i no estimem d'entrada. Els castellans tenen "gustar, querer y amar", els catalans només "agradar i estimar", ho deia la Montserrat Roig fa força temps. Potser no hauria d'explicar tant el poema, li trec la gràcia!

      Elimina
  3. Vinc d'Una cosa molt gran… de llegir i gaudir el poema de l'Olga Xirinacs i el teu comentari, i pense que no deixa de ser paradoxal que aquestes pobres estrelles, la llum de les quals és l'únic que ens queda, doncs moltes d'elles són ben mortes, arriben a tindre tantes implicacions afectives, poètiques, polítiques… tantes banderes… o pot ser aquest no ser és la raó, ves a saber. M'agrada el que dius de la dona i les paraules d'amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les estrelles... tan fetes servir, i tan noves en cada poema. Les paraules d'amor sovint se'n serveixen. Gràcies, Vicicle, et visito sovint, però no sempre participo, tens molt de nivell.

      Elimina
  4. No, Helena, no penso que treguis gràcia a un poema si l'expliques. Més aviat ajudes a entendre les raons que t'hi han guiat. Trobo que tenint els autors vius i que ens puguin explicar què pensen, els coneixem molt millor, i s'agraeix.
    Això no treu que siguin vàlides les sensacions que un poema pugui produir en altres, perquè tot plegat és un aura que enriqueix estrelles i lluna.

    ResponElimina
  5. Com que he pogut recórrer els comentaris previs, he pogut gaudir de les diverses implicacions del poema.
    les paraules d'amor no s'esgoten, afortunadament, i encara que siguem sobris les sabem prodigar.
    Goso prendre el teu darrer vers com una invitació a convits. Si et ve de gust, un meu poema antic d'amor: http://relatsencatala.cat/relat/abismes-13-on-la-neu/724017

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el teu poema, si en sóc capaç te'l comentaré al meu bloc.

      Elimina
    2. Felicitats a tots dos, pel poema i pel comentari! M'he quedat muda.

      Elimina