En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 4 de setembre de 2016

Torre de vori

El pitjor enemic és l'interior,
i el millor amic també.
Ningú farà res per tu,
ni els teus pares.
Arribar a constatar
que estem sols al món
com a mínim allibera.

12 comentaris:

  1. Com a mínim allibera i posa el volant de la vida a les nostres mans.
    Allò que fem amb aquest volant ja és cosa nostra.
    Però entendre que l'hi tenim és molt i molt important.
    Qui sap si és el punt de partida més real de la vida.

    ResponElimina
  2. Carme,
    Milena Jesenska, la nòvia de Kafka, deia que "estimar és fer-ho tot per l'altre". No veig ningú al meu voltant que arribi a fer res de semblant, ergo ningú estima. Aquest poema m'ha sortit com deia Cabré que s'ha d'escriure, dient el que si no ho fas rebentes.

    ResponElimina
  3. Sóc pare, i el que dius és molt contundent Helena. Com tothom, abans de ser pare he estat fill.
    Uns dies fa sol, d'altres dies plou. Uns dies necessites paraigües, d'altres no.
    No sé si m'explico, encara que sé on vull anar a parar.
    Una abraçada sincera, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      sempre que m'enfado amb el món acabo pensant que ningú estima. És part de la meva personalitat. No sempre penso de la mateixa manera, però. No sempre plou, que dius tu. Com sempre escrius unes coses excel·lents, que fan pensar.
      Una abraçada!

      Elimina
  4. La xiqueta dormida
    somia amb la cirera.
    La papallona blanca
    i la papallona taronja
    l'envolten el despertar.
    Descansa ma filla
    que els angels som tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      tothom pot fer de pare un moment donat, oi?

      Elimina
  5. Som la.llum de,l'arc se sant martí.


    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Jo diria que ningú farà res per tu que tu no vulguis, conseqüència d'aquesta dualitat tan fort de l'interior, com apuntes.
    I encara, en aquests moments tan descarnats que es poden viure, en què et veus abandonat per tot i per tots, pot sorgir una sorpresa, una paraula, una carícia, una mirada ... que t'omple d'il·lusió i de vida.
    Salutacions Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso,
      les teves paraules són aquesta sorpresa!

      Elimina
  7. La solitud va bé per reflexionar, per prendre decisions, per refer-se d'algun tràngol... i per crear. Sí que allibera. Però va bé tenir amics, i penso que sempre hi ha algú que ens estima, tot i que ens sembli que de vegades no estigui a l'alçada (però potser nosaltres tampoc hi estem sempre). A la vida cal fer molts equilibris, i no fer-se gaires il·lusions, però tampoc estripar totes les cartes.

    ResponElimina