En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 24 d’agost del 2016

Dissenyadora

Jo descobreixo l'or
i en faig poema.
Vosaltres us enjoieu amb ell.

Els meus diamants
s'han de facetar una mica
per ser prou cristal·lins.

Perquè de diamant en brut
sense defectes només hi ha
el de la infantesa.
a

15 comentaris:

  1. Carme Rosanas24 d’agost del 2016, a les 12:41

    Potser sense tornar a la infantesa, cosa que no és pas possible, podem tornar a algunes de les coses que ens feien ser diamants en brut. A vegades ho rumio...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals24 d’agost del 2016, a les 13:14

      Carme,
      Jo seré com una nena mentre el cos i la bondat m'ho permeti. Fa poc un fill de la meva cosina em va demanar: "Tu Helena quants anys tens?". "44", dic jo. I ell em diu "No, 22, 22!!!".

      Elimina
  2. Glo.Bos.blog25 d’agost del 2016, a les 12:27

    Joies els teus poemes que engalanen l'esperit.

    ResponElimina
  3. xavier pujol26 d’agost del 2016, a les 19:30

    El poema brilla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals26 d’agost del 2016, a les 20:40

      Moltes gràcies, Xavier!
      Que bé tornar-te a tenir per aquí!

      Elimina
  4. Teresa Duch28 d’agost del 2016, a les 20:11

    I parlem de molts pocs anys sense defectes, Helena. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Teresa Duch28 d’agost del 2016, a les 20:11

    I parlem de molts pocs anys sense defectes, Helena. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Helena Bonals28 d’agost del 2016, a les 23:50

    Teresa,
    Per a mi van ser una eternitat. Deu anys de petita no es viuen com de gran.

    ResponElimina
  7. Elfreelang30 d’agost del 2016, a les 11:40

    i els diamants en brut es van polint les facetes fins esdevenir perfectes

    ResponElimina
  8. Helena Bonals30 d’agost del 2016, a les 11:49

    Elfreelang,
    Diuen que quan facetes un diamant pel camí vas perdent qualitats pròpies d'ell...

    ResponElimina
  9. Miquel Àngel 5 de setembre del 2016, a les 17:10

    Jo hem vaig plantar als 22 també Elena, I no hem fa res de dir-ho ben fort... "fa vint anys que fa vint anys que tinc vint aaaanys!!!!"

    ResponElimina
  10. KRT16 de setembre del 2016, a les 19:30

    Un poema magnífic! La infantesa, el paradís perdut, en efecte. I l'art que saps crear, que segurament pot tenir algun defecte, però que els lectors ens hi enjoiem en tots els sentits: ens omplen de joia i llueixen com joies. No paris.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...