En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 3 de novembre del 2015

Parafrassejant Margarit


SÁNCHEZ, Gervasio Un nen mira per una finestra.
Sarajevo (Bòsnia-Hercegovina), octubre de 1993
Exposició a la Tecla Sala de l'Hospitalet


Des dels teus ulls d'infant
una intèrpret em mira.
Però cap passió no pot salvar-la
de la duresa d'aquesta imatge,
reflex de la innocència 
enmig de la guerra.
Cada dia esclaten les bombes.
Hi ha tants octubres 
de la teva vida en la meva.
Sé que et retrobaré 
en totes les finestres.
El temps ha fet inútils les paraules.

[Paràfrasi del poema L'alumna de Joan Margarit. També he publicat una ressenya sobre el setge de Sarajevo vist per Raül Romeva]
a

10 comentaris:

  1. xavier pujol3 de novembre del 2015, a les 13:04

    Helena, a través de la teva finestra aquest infant ens ha mirat des de la seva, on va perdre, dolorosament, la innocència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals3 de novembre del 2015, a les 13:27

      Una innocència perduda a Europa, a finals del segle XX, sembla que no pugui ser, Xavier.

      Elimina
  2. Olga Xirinacs3 de novembre del 2015, a les 20:59

    Ho sembla, estimada, que el temps hagi fet inútils les paraules, però no és així, si no, no publicaries cap poema ni podries llegir el Margarit. No t'ho creguis tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals4 de novembre del 2015, a les 9:55

      Olga,
      només era un joc amb el poema de Margarit. No m'ho crec pas.

      Elimina
  3. Glo.Bos.blog4 de novembre del 2015, a les 13:45

    Brillant,Helena!
    Vaig a llegir la ressenya.

    ResponElimina
  4. KRT9 de novembre del 2015, a les 23:20

    "Me queda la palabra". No, mai no són inútils, ni que siguin paraules de llengües minoritzades que fan nosa als poderosos. Amb la paraula expresses idees i sentiments. I escrivint-la (i editant-la en algun format que, amb sort, perduri) et pots comunicar amb gent que encara no ha nascut, igual com els clàssics es comuniquen amb tu.

    ResponElimina
  5. Helena Bonals10 de novembre del 2015, a les 10:05

    Completament d'acord amb tu, Ramon, jo sóc filològa, amiga de les paraules.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...